El luxe de la nostra era és gaudir sense convertir-ho en contingut.
Què és més cara, una cosa que costa milions o una cosa que no es pot comprar? La pregunta no és cap bajanada. El temps, per exemple, cosa que el mercat ja s’ha encarregat de mercantilitzar de manera d’allò més sofisticada, fa un temps no era considerat ni tan sols un bé sinó un concepte massa abstracte fins i tot com per poder caure a les urpes del capitalisme. Però el capitalisme és un monstre salvatge que t’assetja de nit i que sempre acaba devorant el que es proposa.
Abans d’arribar al punt que volia arribar avui, al preciós concepte del dolce far niente corromput pel mercat i per la idea aquesta que tot es pot fingir per tal d’aparentar i que no hi ha més luxe que el que no es pot comprar amb diners, abans d’arribar a això, deixeu-me passar de puntetes per la preocupant aproximació que la darrera dècada ha fet amb la idea d’amor. Hem d’entendre, en primer lloc, que la prostitució (“l’ofici més antic del món”, el que sí que és mercantilitzable, és clar) no té a veure amb l’amor sinó amb una altra cosa. Quan el mercat, el capitalisme salvatge es va adonar que l’amor quedava per definició for a de l’abast de les seves urpes, que només és real quan no pot ser adquirible monetàriament, aleshores ens ha embetumat amb la cultura de la infidelitat i del fals empoderament i de referents pop on la gent es posa les banyes sistemàticament i gairebé per norma, fins arribar al punt de desprestigiar tant l’amor tradicional, el que no es pot ni es podrà comprar amb diners, el de debò, que gairebé sembla un perdedor, qui aspira a això, que ets un imbècil per no anticipar-te al fet que aquesta noia que t’estimes incondicionalment et trencarà el cor més d’hora que tard.
Anem arribant al dolce far niente, ho prometo. Però ja veieu per on van els trets: no hi ha re més atractiu que l’inadquirible per mera transacció i llavors allò es posa extremadament de moda només per donar pas a l’irpada freda i assassina del capitalisme que farà el possible per desvirtuar tot allò que no pot comprar o vendre. Fa segles, la imatge també era una cosa que es tenia o no es tenia, que depenia de naixement i poc més, i en canvi avui la indústria de l’estètica és un dels lobbys més potents del món.
El dolce far niente és aquella idea tan bonica del luxe de la pausa i de la calma, del plaer de la no-producció, un concepte que s’oposa frontalment en allò que és, precisament, el capitalisme. Això s’ha posat de moda a xarxes quan l’influencer de torn t’ensenya com descansa, aquesta setmana d’agost, tot i haver fet l’inefable durant les altres cinquanta-una setmanes d’any per no parar de produir. No, maca: fer unes vacances pagades per qualsevol marca (és a dir, mentre les fas i les penges a internet segueixes produint i generant!) no té re a veure amb el dolce far niente. Pot ser mono i cultureta, afirmar-ho? Jo què sé. Però no té re a veure amb el goig de cos i d’esperit consistent en frenar a consciència, en sortir de la roda que ens oprimeix i en respirar fondo, de tant en tant, i somriure sense pressa.