El llegat silenciós de la Uralita a Cerdanyola del Vallès

La silueta de la fàbrica d’Uralita del carrer de Sant Francesc forma part del paisatge quotidià de Cerdanyola del Vallès. Un espai actualment en desús, però que manté viu el record de l'amiant i el fibrociment entre gran part dels veïns de la zona. El Vallès Occidental ha estat històricament un dels territoris que més ha reivindicat l’eliminació del fibrociment, i cap municipi de la comarca n’ha quedat completament al marge. Teulades, dipòsits i altres instal·lacions construïdes durant el segle XX encara en conserven restes.

En aquest context, Cerdanyola va esdevenir el principal pol de fabricació de fibrociment de l’Estat espanyol. Dels 2,6 milions de tones d’amiant utilitzades a Espanya fins al 2010, unes 230.000 tones van ser importades i manipulades a les instal·lacions d’Uralita de Cerdanyola, segons dades històriques del sector. Aquest volum explica l’impacte que la fàbrica va tenir no només sobre els treballadors, sinó també sobre l’entorn urbà que la rodejava. Hem pogut parlar amb diversos testimonis, tots ells veïns del barri, que conviuen amb la situació i, en alguns casos, ho han patit durant dècades.

“Aquí ningú sabia res”

Antonio Rubio, veí de la zona des de fa més de trenta anys, assenyala els carrers que envolten l’antiga fàbrica i recorda com aquell espai era un formiguer de treballadors. Rubio fa gairebé trenta anys que viu al costat de la fàbrica.

Relata que va viure de prop les conseqüències de l’amiant a través de persones conegudes: "He vist morir molta gent per això". Recorda especialment un company de feina que havia treballat a Uralita i que, anys després d’haver deixat la fàbrica, va morir a causa d’una malaltia relacionada amb l’amiant. També parla de veïns que no hi havien treballat mai i que, segons diu, van emmalaltir pel simple fet d’haver viscut a prop de les instal·lacions.

El veí descriu un barri on la pols industrial formava part del paisatge i on ningú rebia explicacions sobre els riscos: "Aleshores no ens deien res; ningú sabia res". Encara recorda les llargues cues d’autobusos que recollien els treballadors cada dia i la sensació que tota la zona girava al voltant de la fàbrica.

Quan se li pregunta què espera avui de les administracions, Rubio respon: "M’agradaria que ajudessin la gent que ho ha patit sense tenir-ne cap culpa".

Una memòria que es remunta als anys seixanta

Conchi López va arribar al barri l’any 1963 i assegura que ha vist l’evolució de la zona des dels temps en què moltes de les cases estaven ocupades per famílies vinculades a Uralita. Amb més de sis dècades de records acumulats, parla de treballadors que van emmalaltir i de famílies marcades per la malaltia.

López afirma que la pols arribava a tot arreu i que "va afectar molts veïns", tot i que també recorda casos de veïns que van viure molts anys sense patologies pulmonars diagnosticades, com és en el seu propi cas. Recorda "una amiga que es va veure molt afectada per la Uralita i que vivia al barri i ho va acabar abandonant amb el seu marit, treballador de la fàbrica".

Una història transmesa de pares a fills

Begoña Utrilla representa una generació més jove. Fa poc més d’un any que viu a tocar de les antigues instal·lacions, tot i que és de Cerdanyola i coneixia la història del lloc abans d’instal·lar-s’hi. Explica que sempre "havia sentit parlar de la fàbrica i dels problemes associats als materials que s’hi manipulaven".

Segons comenta, sabia que es tractava d’un terreny contaminat i que la seva recuperació seria lenta. Tot i això, admet que la preocupació quotidiana és limitada: "Treballes, fas la teva vida i no penses gaire en allò que et pot afectar".

Utrilla no coneix persones afectades directament, però destaca que el cas d’Uralita és "una història molt coneguda a Cerdanyola", transmesa de pares a fills i incorporada a la memòria col·lectiva del municipi.