El català no serveix de res. Per què ens obsedim a continuar parlant una llengua amb només deu milions de parlants quan podem fer-ho en castellà, que diuen que en té uns 600 milions? L’argument sembla sòlid, sí, si no fos perquè, posats a parlar en una llengua útil, cap altra no supera l’anglès, amb uns 1.500 milions de parlants. Vist així, let’s all speak in English i avall. O potser resulta que les llengües serveixen per a alguna cosa més que comunicar-nos?
D’entrada, és innegable que la primera funció que els atribuïm és la de capacitar-nos per entendre’ns. Jo m’adreço a vosaltres en una llengua, vosaltres la sabeu, ens podem entendre. Ergo, com més parlants tingui, més opcions de comunicació se’ns obren i, per tant, més útil ens és. Aleshores, si vull donar a conèixer una empresa o un projecte personal, tot sembla indicar que fer-ho en una llengua a bastament parlada ens pot fer arribar a més gent. I si bé és cert que una llengua amb molts parlants ens ofereix una demanda potencial més gran, també ho és que l’oferta en aquesta llengua és igualment més àmplia, de manera que acabarem tenint més competència. Així doncs, el que, d’una banda, suma, d’una altra resta, ja que les dificultats que tindrem per fer-nos un lloc seran majors que si haguéssim optat per una de menys parlada. En conseqüència, la mida de la llengua no importa tant...
Aleshores, si el nombre de parlants no és tan rellevant, què les dota de valor? Per començar, les llengües —imagineu tot el que ens caldria per crear-ne una des de zero!— són uns dels grans tresors de la humanitat, plenes de particularitats que les fan úniques. Cada llengua té alguna cosa per aportar al món, per petita que sigui, i el fet que la majoria de les llengües del món (entre 6.000 i 7.000) estiguin en risc de desaparèixer ens hauria de fer reflexionar. I és que sí, la diversitat, també en el terreny lingüístic, és una riquesa. I això no és tot! Quina és la millor eina de què disposem per integrar-nos en una societat? Parlar-ne la llengua. Si arribem a un territori i n’aprenem la llengua pròpia, se’ns obriran portes en l’àmbit personal i en l’àmbit professional. La llengua ens fa sentir d’un lloc, sense que això impliqui haver de renunciar als nostres orígens. En definitiva, les llengües sumen, sempre, i en un món amb milions de persones que canvien de lloc de residència, potenciar el seu valor com a instruments d’integració ajudaria a cohesionar les societats i, per tant, frenaria, si més no en part, els discursos d’odi amb què l’extrema dreta ens inunda. Pas mal, les llengües.
I si tornem al català? Ja sabem prou que, amb uns estats espanyol i francès que fan mans i mànigues per residualitzar-lo, no anem enlloc. Ens toca continuar reivindicant, què hi farem! Però, a part, hi ha un altre gest quotidià i més senzill que pot ajudar a augmentar-ne la vitalitat: parlar-lo arreu i amb tothom. I això vol dir sempre, independentment del color de pell de l’interlocutor (no caiguem en actituds racistes), la seva procedència (ni xenòfobes) o qualsevol altre supòsit que ens pugui fer pensar que no ens entendrà. Intenteu-ho, i us endureu un munt de sorpreses agradables! El país és ple de nous catalanoparlants vinguts d’arreu que volen practicar el català i que, ai las, es troben que tothom els respon en castellà... Els ajudem? Potser d’entrada us costarà, perquè estem acostumats a canviar de llengua a la mínima, però amb pràctica, paciència i perseverança ho aconseguireu. Desprenguem-nos de prejudicis, deixem de pensar que el català és un obstacle i regalem-lo com l’oportunitat que és, l’oportunitat de sumar-se a una cultura que, com totes, ens aporta la més gran de les utilitats: ser humans. I en sabeu cap altra de millor, d’utilitat?