L’abril del 1945, després de l’alliberament del camp de concentració de Buchenwald, els soldats nord-americans van obligar la població alemanya de Weimar a veure la fàbrica d’odi, dolor i mort instigada pels nazis amb els seus propis ulls. Aquella mateixa escena es va repetir a Dachau, situat a prop de Múnic, a Bergen-Belsen, i a molts altres camps alliberats pels aliats. La societat civil va quedar horroritzada en veure els cossos sense vida, i les muntanyes de cabells i d’objectes abandonats a la seva sort pels represaliats.
L’Alemanya nazi va tenir en actiu més de 44.000 camps de concentració, subcamps, guetos, presons i altres centres de detenció entre el 1933 i el 1945, i un dels més grans va ser Mauthausen, alliberat el 5 de maig del 1945, fa vuitanta anys, poc abans de la victòria aliada. Més de 90.000 persones hi van morir, i els que van arribar a sobreviure van explicar històries terribles sobre el treball dur i extenuant. El camp va tenir una reputació especialment brutal i la població civil austríaca propera també va ser obligada a veure’l.
De vegades cal assistir als horrors i les pitjors calamitats per entendre el missatge. Avui, vuitanta anys després, continua sent recomanable anar a veure algun dels camps de concentració o d’extermini, i ja de passada recordar el llegat de sang d’altres feixistes menys presents però igual d’impecables, com Francisco Franco, o de l’estratègia de terror i sotmetiment de Stalin amb els gulags a la Rússia comunista. Hem de mirar el passat per no cometre els mateixos errors en el futur. El perill dels extremismes i la possibilitat que triomfi l’odi cap al diferent és molt alta.