Els anys setanta van començar a dir-nos que el món tal com l’havíem conegut s’estava acabant perquè no era viable econòmicament. Primer, ens van dir que ens havíem d’estrènyer el cinturó. El que sabem ara és que quasi tots aquells que ho deien es van fer milionaris. Després van començar les retallades de l’estat del benestar, deien que no era viable. Això sí, mentrestant han aconseguit que les rendes del capital aportin a l’Estat menys que les rendes del treball, com era abans. Es van anar desvergonyint. Van començar a dir que calia que hi hagués molts rics perquè així la riquesa acabaria arribant als pobres. Una empatollada com una catedral, és clar. Van muntar un sistema fiscal en què els pobres aporten molts mentre els superrics no aporten res. Sembla mentida que a hores d’ara no hàgim tancat els paradisos fiscals. L’alienació ha arribat a extrems brutals. Gent pobra preocupada per si els rics han d’aportar una mica d’esforç fiscal.
I, és clar, totes aquestes polítiques neoliberals ens ha portat a tenir rics, brutalment rics, tan rics que ho manen tot i, és clar, tenen la síndrome d’Hybris. El terme el va popularitzar David Owen, metge, diputat i ministre de molts governs britànics al llibre En el poder y en la enfermedad (Siruela. Madrid, 2011). Com que tothom els fa la pilota, com que tothom els lloa i els que no ho fan són directament acomiadats o morts, depèn del país, perden el control social, perden tota referència i el resultat és que directament embogeixen.
Donald Trump i, amb ell, els oligarques han embogit i estan conduint el món cap a la catàstrofe. A Espanya hi ha més gent ara que confia en la Xina que en els EUA. No m’estranya, però la Xina és un país totalitari sense democràcia i llibertat!
Aquests dies estem assistint al resultat de la immoralitat en què es fonamentaven els principis econòmics neoliberals que fa quaranta anys que manen. Tot aquest immens poder els porta a sentir-se impunes i acaben creant el règim Epstein. Tot el que llegim al voltant d’aquest sinistre personatge és tan brutal, tan salvatge, tan bestial, que hom ja no sap què creure’s. Fins i tot no m’atreveixo a escriure-ho. Gent que ho té tot necessita explorar els instints criminals més cruels. És tot tan cafre que als EUA ningú ha iniciat un macrojudici per establir responsabilitats quan les proves hi són a milions. Suposo que hi ha massa fiscals i jutges acollonits per la quantitat de suïcidis i morts en estranyes circumstàncies que rodegen el cas, començant per l’inversemblant suïcidi d’Epstein i per la quantitat de gent poderosíssima que hi participava.
Ja ho va dir Felipe González fa temps: “Gato blanco, gato negro, lo importante es que cace ratones”. És el punt en què es perd l’ètica. Les declaracions d’Úrsula von der Leyen són la demostració que la immoralitat s’estén com la pesta negra. Ja no hi ha límits. Per això és tan important el que ha passat i està passant a Gaza, pel que passa en si mateix, però també perquè és possible generalitzar el mal fins a l’infinit, a tot arreu, en qualsevol circumstància, a qualsevol persona. Ja ningú pren represàlies contra la persona que ordena bombardejar una escola de nenes i en mata més de cent cinquanta.
El que veiem aquests dies és que hi ha massa gent que no té cap mena de límit moral. Amb el que passa ni s’esglaien. Hem de tornar a reivindicar l’humanisme i l’ètica civil republicana i hem d’intentar educar en l’autonomia moral.