He vist i compartit il·lusió, alegria, felicitat. Persones emocionades i radiants. Els somriures brillaven als rostres dels assistents a Montjuïc, Montserrat o la Sagrada Família. Aplaudiments. Nens i grans, famílies senceres, no érem conscients del que estàvem a punt de viure. Molts no havíem pogut estar mai tan a prop del Sant Pare.
Potser per al qui no és catòlic que el papa vingui a Barcelona no és cap alegria, sinó una molèstia. De fet, aquesta setmana hem pogut veure com hi ha dos tipus de persones: les que l’han viscut amb il·lusió i les que l’han viscut amb indiferència o, fins i tot, enfadats: és que això ens ha costat molts diners que hem pagat entre tots; és que ningú m’ha preguntat si jo vull que vingui el papa a Barcelona; és que per què ha de venir el papa si som un estat aconfessional. Desitjo que tots ells alcin la mirada i entenguin el perquè de la fe. La realitat és que molts hem gaudit com mai ho havíem fet. Hem vist un papa familiar, acollidor, natural i sempre somrient. Un papa que s’acosta a la gent, humil, estimat.
Els catalans hem tornat a respondre perquè no hem d’oblidar que “Catalunya serà cristiana o no serà”, com deia Torras i Bages. Per cert, aquesta frase consta inscrita a la nostra estimada Basílica de Montserrat. La identitat de Catalunya no només és el català i les seves institucions, sinó que també és la seva fe. Sant Ramon de Penyafort, Sant Oleguer, Sant Josep Oriol, Sant Antoni Maria Claret, Santa Joaquima de Vedruna, entre d’altres, tots ells nascuts a Catalunya. Hem pogut veure persones amb banderes d’Espanya i estelades, així com amb la senyera, la nostra senyera. Cap aldarull, cap problema, perquè la fe està per sobre de discussions mundanes.
En català i castellà, què hi fa! Oblidem-nos del paper d’embolicar i fixem-nos en el regal, en què va dir el papa Lleó XIV. Amb què ens hem de quedar? Que tot el seu discurs, allà on el fes, va parlar de la dignitat humana. Ser dignes pel simple fet de ser persones, perquè com a persones som fills de Déu. I en això es fonamenta tot el seu discurs. Per què es va pronunciar en contra de l’avortament? Perquè la vida és un regal que s’ha de defensar des del seu començament, és a dir, des de la seva concepció. Per què va rebutjar les lleis a favor de l’eutanàsia? Perquè la vida, com a regal, es defensa fins al final. Per què va parlar de la immigració? Perquè abans que migrats són persones i, per tant, iguals en dignitat. I, fins i tot, per què va anomenar l’escola de Salamanca com a tradició política? Perquè va ser la primera institució que al segle XVI va promoure la limitació de poder dels representants del poble.
El missatge del papa ha sigut rebut amb entusiasme, però no va agradar a tothom i precisament per això, el seu missatge és tan important. No ve d’una ideologia, ve de l’Evangeli. No ve de la crispació, sinó de l’amor. No busca el titular o la polèmica, sinó donar un missatge d’esperança. Jo m’esperava un papa diplomàtic, però em vaig trobar amb el papa de la Pau.
Gràcies per haver vingut, Santedat.
Alça la mirada. Aquest és el missatge.