Ahir vaig veure un vídeo que em va interessar sobre tot això que s’està muntant al Pròxim Orient, vaig obrir la secció de comentaris –error de manual–, i allí s’estava lliurant la mateixa guerra però en miniatura, amb individus que des de la comoditat del seu sofà lluny del front debaten, perfectament alineats, això sí, repetint exactament els mateixos arguments una vegada i una altra. En lloc de tancar el mòbil, fart de llegir absurditats i anar a dormir, que bona falta em fa, decideixo venir a presentar-vos el concepte de tribalisme digital.
Us presento el tribalisme digital, un concepte sociològic (quina mandra!) que es basa en una idea molt senzilla (que bé!): no discutim idees, discutim identitats. Cada cop més, a internet no es debat per convèncer ningú, no, s’hi parla per deixar ben clar a quin bàndol pertanys, qui t’abandera, de quina tribu formes part.
Ningú és crític amb els arguments, molts cops ni tan sols es valoren com a arguments, i aquí, és clar, el poder de la discussió (i, per extensió, de la democràcia) mor: si és “dels nostres”, el que diu és molt intel·ligent, si és “dels altres”, només obre la boca per dir bestieses. I així és impossible que Trump, per dir algú, mai digui re ben dit, ni que Pep Guardiola, per dir-ne un altre, mai s’equivoqui. I això no deixa de ser un fanatisme acrític que és cosí germà del dogmatisme més autoritari.
Un altre ingredient essencial per al context de tribalisme digital, i d’aquest també anem sobrats, és això de l’escàndol permanent. Soroll, soroll, soroll. Les tribus no viuen d’arguments, molt menys de raons, sinó de tenir enemics, i per a això, el clima d’indignació constant és l’ecosistema perfecte.
I el meu punt preferit, la idea del xaman. Perquè què seria, una tribu, sense el seu xaman? Les xarxes no només reflecteixen les tribus, amb això no n’hi hauria prou. A més a més, les han d’alimentar. L’algoritme és, en certa manera, el xaman modern que manté viva la foguera, qui s’assegura que seguim sentint-nos part de la nostra tribu. És qui decideix què veiem, què ens indigna i què confirma que tenim raó. No us heu preguntat mai per què l’algoritme us ensenya només les coses que us agraden o interessen o hi esteu d’acord, i mai allò que podria incomodar el vostre benestar ideològic? Perquè el xaman et vol part de la seva tribu!
I el que és més curiós de tot és que aquest mecanisme acaba transformant també la manera com pensem. Quan la prioritat és defensar la tribu, pensar massa es converteix gairebé en un problema. Dubtar pot semblar una traïció, matisar pot semblar debilitat, i canviar d’opinió és directament sospitós. Les discussions deixen de ser espais per acostar posicions i es converteixen en rituals d’afirmació col·lectiva. No importa tant tenir raó com demostrar que ets dels nostres. I així, gairebé sense adonar-nos-en, el debat públic es transforma en una competició estranya en què l’objectiu no és entendre res, sinó comptar quants som a cada banda. I quan diem “comptar caps” sembla que siguem molt democràtics, però re més lluny: tot porta cap al fanatisme, al dogma, a l’autoritat. Llavors ens preguntem per què creixen segons quines derives autoritàries.
No ho sé. De vegades em pregunto si les xarxes socials han empobrit el debat públic. La reacció quan em castigo amb preguntes incòmodes sol ser obrir Instagram cinc minuts que acaben sent mitja hora.