Ahir vaig sentir la dada apocalíptica que deia que quatre de cada deu joves andalusos aspiren a ser funcionaris de l’estat. Gairebé la meitat, eh! I no em disposo a caure en el tòpic dels andalusos i la siesta en paral·lel a l’altre tòpic dels funcionaris i la poca disciplina de treball. No. Tampoc puc pronosticar, com fan altres, un estat en fallida així a la valenta. De cap manera. I és que els estats europeus amb més funcionaris són justament els que millor funcionen (ja sabeu, Noruega, Suècia, i tota aquesta gent de saunes). A mi el que em fa pensar és quin Estat estem deixant com perquè la gent estigui disposada a matar l’ambició en virtur de l’estabilitat?
Quina economia hem deixat que s’instal·li perquè el somni de tota una generació sigui, essencialment, que no passin coses? Que la màxima aspiració sigui un sou garantit, una plaça fixa i la promesa que, passi el que passi allà fora, tu continuaràs cobrant a final de mes.
No hi ha res de dolent en voler seguretat. De fet, és perfectament racional. L’habitatge és prohibitiu, els salaris del sector privat sovint són mediocres, els contractes temporals continuen sent una plaga i qualsevol projecte vital sembla haver-se convertit en una aposta de risc. El sorprenent no és que la meitat de joves vulguin ser funcionaris. El sorprenent és que l’altra meitat no ho vulgui.
Quan una generació ha crescut veient com els seus pares perdien la feina durant una crisi financera, com els seus germans grans encadenaven pràctiques mal pagades i com comprar un pis ha passat de ser una fita assolible a una fantasia gairebé literària, és normal que la seguretat es converteixi en una obsessió. El funcionariat no és tant un somni com un refugi.
Però precisament aquí hi ha el problema. Una societat sana necessita refugis, sí, però també necessita horitzons. Necessita gent que vulgui emprendre, investigar, crear empreses, fundar projectes culturals, arriscar-se a fracassar. Necessita persones que vegin el futur com una oportunitat i no només com una amenaça de la qual protegir-se.
I em sembla que cada vegada més hem normalitzat una idea molt trista: que la vida adulta consisteix a minimitzar riscos. Com si el millor que ens pogués passar fos trobar un racó prou estable on esperar que passin els anys sense gaires sobresalts. Potser és lògic. Potser fins i tot és responsable. Però costa no veure-hi una certa derrota col·lectiva.
Perquè hi ha una diferència entre voler estabilitat i convertir-la en un ideal. Entre valorar la seguretat i adorar-la. Quan tota una generació deixa de preguntar-se què vol fer i comença a preguntar-se només on patirà menys, alguna cosa s’ha espatllat pel camí.
I no és culpa dels joves andalusos, és clar. Ells simplement responen als incentius que els han deixat. Si el mercat castiga el risc, si els sous no recompensen el talent, si emprendre és una cursa d’obstacles burocràtics i fiscals, aleshores el funcionariat apareix com l’única decisió sensata.
La pregunta, doncs, no és per què tants joves volen ser funcionaris. La pregunta és per què hem construït un país on sembla una bogeria voler ser qualsevol altra cosa.