M’he formulat aquesta pregunta tot just en concloure el seu viatge apostòlic. I constato al mateix temps que no és fàcil respondre-hi, donat el seu abast. Tanmateix m’han vingut al cap cinc reflexions inicials que voldria compartir amb tots vosaltres.
En primer lloc es tracta d’un viatge que no ha deixat a ningú indiferent. Per la comunitat catòlica ha estat una alenada d’aire fresc, fins i tot algú afirmava que ha ajudat a recuperar una certa autoestima de ser cristià. Per altres ha portat un missatge que ha calat en una societat cada vegada més secularitzada, plural i multicultural. No ha faltat qui ha criticat la notorietat pública d’un personatge religiós en un estat aconfessional, no pas laic, com si es tractés d’una anomalia que alguns han caracteritzat fins i tot com a necessària. O fins i tot hi ha qui se n’ha fet servir d’aquest viatge per reivindicacions pròpies.
En segon lloc voldria anar una mica més a fons i reflexionar sobre el missatge que el Papa ha volgut transmetre a la societat, més enllà del nostre país. Conscient que ens trobem no en una època de canvis, sinó en un veritable canvi d’època, ha recordat la gran aportació de l’escola de Salamanca en el segle XVI davant un altre canvi època cabdal en la història de la humanitat. Aleshores es va reivindicar la dignitat de l’ésser humà com a fill de Déu, més enllà dels seus orígens, de la seva raça o cultura. A més, des d’aquesta dignitat, es van posar les bases del que coneixem com a dret internacional. Lleó, a partir d’aquest humanisme cristià, ha proposat de bell nou centrar-se en la dignitat de la persona i els seus drets inalienables, en la magnífica humanitat, com expressa en la seva encíclica, en la cultura de l’encontre. I per això els seus discursos, al Congrés dels Diputats i d’altres llocs, aprofundeixen en aquest respecte a tota persona, des de la seva concepció fins a la seva fi natural, sigui immigrada o autòctona, tingui condicions de vida o no les gaudeixi, en el respecte a les opinions denunciant les polaritzacions, en la aspiració per una pau desarmada i desarmant.
En tercer lloc, ha transmès també un missatge a la comunitat cristiana. Ens ha recordat que tenim un gran tresor que hem rebut de Déu i que hem de saber administrar, basat en el seu amor incondicional, que mou a ser testimonis, al servei de la societat i del bé comú. “La religiositat que des de fa segles anima aquest país no sigui un museu del passat que visitar, sinó una escola de fe de la qual beure també avui”, afirmà a la Missa del Corpus a Madrid. Antonio Banderas, en el Movistar Arena, va citar a Sant Agustí: “vosaltres dieu que els temps són dolents. Sigueu vosaltres millors i els temps seran millors”, tota una crida a ser la millor versió de nosaltres mateixos en el respecte als drets de tothom, en la defensa decidida d’aquests drets, i en l’assumpció responsable dels nostres pecats, començant pel de l’abús o l’encobriment, com va recordar als nostres bisbes a la Conferència Episcopal: “cada persona ferida ha de poder trobar escolta sincera, acollida, protecció i canvis reals de sanació”. I és que ser cristià és ser profundament humà, va dir als joves a Madrid. I a la Sagrada Família ens recordà que: “no podem creure en Jesús i promoure la guerra. No podem creure en Jesús i matar a l’innocent fins i tot abans que neixi. No podem creure en Jesús i abandonar a qui pateix, a qui plora, a qui fuig de la misèria”. I a Montserrat implorà: “demanem a Maria, Reina de la pau, que ens ensenyi a renunciar a les paraules feridores, al judici immediat, a la murmuració i a les calúmnies. I que aprenguem a custodiar i a conrear l’amor en la família, entre els amics, en el lloc de treball, en les xarxes socials, en els debats polítics i en les comunitats cristianes, de manera que l’odi doni pas a l’esperança i la pau”.
En quart lloc els gestos han acompanyat les seves paraules i han donat significació i visibilitat al seu missatge. El papa s’ha posicionat a la plaça pública d’una manera molt concreta, sense fer “postureo”. Cada gest està impregnat d’una profunditat sublim i probablement molts d’aquests gestos quedaran gravats en la memòria personal i col·lectiva. Més enllà de la proximitat manifestament expressada a cada un dels llocs per on ha transitat i que ha estat correspost pel poble, alguns gestos han pres una significativitat especial. Llençar una corona de flors al mar en les Cànaries per tants immigrants morts és un gest eloqüent. Trobar-se i abraçar-se amb tantes persones en el món de les perifèries al Centre penitenciari de Can Brians, a l’església de Sant Agustí, en el projecte Cedia a Madrid, o en el Puerto de Arguineguín no han passat de llarg. L’error d’una persona no marca la seva, afirmà citant a Sant Agustí davant una interna a la presó. O escoltar aquella nena invident que li explicava il·lusionadament la torre de Jesucrist fou entendridor. I encara, dialogar amb joves maltractats per la vida que li preguntaven on és Déu i si es pot perdonar a partir dels seus testimonis durs i colpidors a l’Estadi Lluís Companys.
Finalment vull fer referència a la imatge icònica que ha resultat viral a tot el món i per sempre més quedarà gravada en nosaltres: la il·luminació de la creu de Jesucrist a la Sagrada Família. Crist té prou força com per il·luminar la nit de l’ésser humà, de les ciutats on viuen tantes persones i no poques hi malviuen, de les foscors del cor humà, dels silencis del dolor. I és una llum que no ofega, que no empetiteix, que no enlluerna, perquè és la llum de la bellesa que commou, de la música que ajuda a viure, de l’amor que no té límits i fa alçar la mirada cap a una humanitat millor.