Encara que ho pugui semblar, avui no parlarem de l’oratge, del temps atmosfèric ni de cúmulus, cirrocúmulus o estratocúmulus. Tractarem del núvol informàtic.
El concepte de computació en el núvol (cloud computing en angles), encara que pugui semblar nou, ve de molt lluny. De fet, en els anys seixanta John McCarthy, un pioner informàtic, va considerar que la computació podria esdevenir un servei públic, com l’electricitat. Aquesta idea anticipa clarament el model de serveis al núvol.
A partir dels anys seixanta, aquest concepte avança amb el concepte de l’ús compartit (time sharing). Els ordinadors eren caríssims i es llogava el temps de procés. En aquell temps, els processos habituals eren comptabilitat, gestió d’estocs, facturació i compres. Aquí teníem el Centre de Càlcul de Sabadell (CCS), avui dia incorporat en una multinacional francesa, que tenia un dels ordinadors més grans d’Espanya en què, per cert, es varen calcular de les primeres eleccions espanyoles. Aquell equip que tenia quasi les mides d’un pavelló d’esports, tenia 1 MB de memòria central. Sí, 1 MB. Un mòbil d’avui dia pot tenir més de 30.000 vegades aquesta memòria.
Com que el preu dels ordinadors es va anar reduint, les empreses i els particulars en varen comprar. Així, l’ús compartit va anar desapareixent fins a pràcticament la seva extinció.
En els anys noranta, amb la massificació d’Internet, es consoliden la virtualització i les xarxes globals. A partir de l’any 2000 es va anar consolidant el concepte actual de computació en el núvol.
Amb el temps, el nombre d’ordinadors i dispositius va anar creixent: grans ordinadors, ordinadors empresarials mitjans, de sobretaula, portàtils, tauletes, mòbils, etc. I va aparèixer un nou problema: els costos de gestió i manteniment es varen disparar.
I comença a quadrar l’oferta de serveis en el núvol amb la necessitat de reduir els costos de gestió i també de tenir més flexibilitat amb els sistemes. Avui dia, quasi tot està al núvol, dominat per les grans empreses nord-americanes. En diuen els hyperscalers. I si bé les ofertes inicials poden semblar molt atractives, un cop estàs en la seva teranyina, cada cop és pitjor perquè, de fet, estem en un oligopoli.
Com en qualsevol oligopoli, comencem a tenir preus més alts i menor competència, oferta limitada i menys varietat, nul poder de negociació, concentració de poder econòmic i polític, especialment ara amb la intel·ligència artificial i un llarguíssim etcètera en què podríem incloure que, de fet, les teves dades ja no són teves.
Com que no agraden els oligopolis, hi ha reacció. Així, les grans empreses ja tenen els seus grans sistemes (mainframes) i si fan servir el núvol, aquest és privat. El que és simptomàtic és que les vendes de grans sistemes varen augmentar un 67% el 2025. O sigui, que volen tenir el control.
És normal que les grans empreses puguin combatre els hyperscalers, però els particulars o les pimes poden fer-ho? La resposta és: sí.
Avui dia hi ha multitud de solucions. Us en poso un exemple molt senzill. Jo fa anys que tinc un núvol particular. Pot semblar molt complicat, però és un equip de la mida d’una caixa de sabates i al qual puc accedir des de qualsevol lloc. I el que és més important, m’he estalviat centenars d’euros al llarg dels anys.
Utilitza el núvol, però no deixis que t’oprimeixi amb la seva teranyina.