No és la primera vegada que em sentiu demanant 17 pagues a l’any per a les mestres, tres mesos de vacances i lot de Nadal amb productes selectes. Després de patir l’última xerrada en un institut del centre de Catalunya, he tornat esparverada del jovent que puja. Sempre dic que hi ha esperança i que tinc fe en ells i elles. Però és que no hi ha manera que escoltin, que estiguin quiets i, sobretot, que entenguin de què va la lluita feminista. Ja no demano que raonin sobre la bretxa salarial i fins i tot tampoc que entenguin la violència estructural o la pressió estètica que hem patit al llarg de la història. La meva xerrada, sobre l’ABC de pressió estètica des que naixem fins a l’adolescència, els va semblar un trenca-closques de dues mil peces. I sent en horari lectiu, però en un centre cultural apartat de l’escola, van tenir la sort de saltar-se l’hora de matemàtiques per passejar-se fins al local. Però, tot i això, havent-se airejat, no van poder estar callats, ni quiets, ni seriosos davant una violència que patim tots i totes.
Van esclafir a riure davant de cada fotografia en què es critica la grassofòbia de la societat, van discutir-me sobre els referents de tradwife que ells segueixen amb els ulls clucs. I em vaig adonar que no pateixen davant l’amenaça d’una ultradreta i d’un masclisme que està disposat a arraconar les dones a la casella de sortida de la història. I aquests valors tradicionals que la nostra generació refusa, ells els defensen pensant que és part de la seva llibertat personal. Però ho fan sense arguments, amb burles i no deixant treballar ni el professorat ni qui està fent una xerrada. I el que no saben és que aquestes persones perden el temps per millorar la seva vida i de totes les que vindran. Mestres, professores, teniu tota la meva admiració!