Quan tenia 11 anys, Simon Gronowski va ser el pres 1234 del camp de concentració de la localitat belga de Malines. El seu destí era morir a Auschwitz, però l'empenta de la seva mare el va salvar de la cambra de gas. Amb 94 anys, ha assistit a totes les funcions de Sabadell que la Fundació Òpera Catalunya ha dedicat a la seva història. No deixa perdre l'oportunitat de predicar un missatge: la vida és un miracle.
Abans dels 11 anys, va tenir una infància feliç?
Era fill d'un home sense papers que, després de la Primera Guerra Mundial, va traslladar-se de Polònia a Bèlgica. Hi vivíem tota la família i, sí, era feliç.
Fins que arriben els nazis.
La Gestapo ens va agafar a la meva mare i a mi i ens va tancar en una presó molt gran durant un mes. El meu pare se'n va deslliurar perquè era a l'hospital. Com que havia treballat en una mina de carbó a Valonia, estava malalt dels pulmons.
Què va passar el 19 d'abril de 1943?
A la meva mare i a mi ens van posar en un vagó d'animals. Érem 50 persones allà dins, era un vagó de la mort. El tren portava 1.600 persones belgues a Auschwitz. Es va aturar un moment. Se sentien trets i crits. Després vaig saber que un grup de la resistència va poder salvar 17 persones.
Com es va salvar vostè?
En un moment que el tren començava a frenar, la meva mare em va acostar a la porta. Quan va poder, em va deixar anar. Ella no va poder escapar. Va morir tres dies després en una cambra de gas.
Què va fer en aquell moment, tot sol?
Vaig córrer i córrer. Vaig passar tota la nit al bosc, fins que al matí vaig arribar en un poble i vaig trucar en una porta. Una dona em va ajudar i, com que era un nen perdut, em va portar a un gendarme belga. Em podria haver denunciat, però em va portar al tren per tornar cap a Brussel·les. Si els nazis haguessin sabut que ajudava un nen jueu, l'haurien matat. La meva vida són sols miracles!
Com se sentia?
Vaig estar molt trist. Cinc mesos després, la meva germana va pujar en el mateix tren i va morir a Auschwitz. El meu pare va morir poc després, estic segur que va ser de pena. Estava sol al món, plorava molt. Però no he tingut mai odi.
Com pot no sentir odi?
Sense oblidar mai el passat, sempre he volgut viure el present. L'odi és una malaltia que castiga a qui en sent. I jo no he estat mai malalt! Hi ha molta gent que pateix, hi ha coses horroroses al món, però hem de confiar en el futur i creure en la bondat humana.
Per què va decidir fer-se advocat?
Com que vaig ser fill de sense papers, vaig voler ajudar a persones com els meus pares.
El 2013, va rebre una visita inesperada.
Un home havia llegit les meves memòries i va voler venir a veure'm. Era un home malalt, no li quedava gaire per morir, i volia demanar-me perdó. Era un dels soldats nazis que ens havia posat al tren que anava cap a Auschwitz.
El va perdonar?
Era sincer. El vaig perdonar.
Les funcions d'avui de l'òpera Push!, que expliquen la seva vida, han estat molt diferents de la resta. El públic era escolar, amb 1.200 infants a la Faràndula que l'han ovacionat llargament. Els ha volgut traslladar un missatge.
S'ha d'informar del passat per no repetir barbàries. Els he dit que no votin a l'extrema dreta, encara que se sàpiga presentar tan bé davant la societat. És molt perillosa. És el camí del feixisme, el racisme i el nazisme. Visca la pau, la democràcia i l'amistat entre homes!
