Engruna Teatre va començar assajant Univers a laSala, sense tenir el més remot indici que l’obra per a nadons acabaria fent temporada el desembre de 2025 a un dels escenaris europeus més importants d’Europa, el Barbican de Londres. Encara arribarà més lluny la primavera de 2026, al Sydney Opera House. Però l’èxit internacional és només un capítol dels 20 anys de trajectòria de la companyia, que diumenge tornen a casa, a laSala.
No a tothom se li acut que un nadó necessiti art per viure.
Bàsicament, els nadons són persones, i totes les persones necessiten l’art i la cultura. Els nadons i els infants són els consumidors de cultura del futur, sinó que ho són del present. Encara que no puguin expressar-se verbalment o comentar els fets artístics, és molt important que els visquin. Són experiències que s’enduen. Potser de grans no les recordaran, però hi haurà una evidència que les hauran tingut.
Com convertiu els nadons en protagonistes a Univers?
És un espectacle molt especial perquè des del minut zero són ells els que decideixen si volen entrar a l’espai escènic o si prefereixen quedar-se a la falda dels seus adults de referència. El fet que puguin participar lliurement és clau, perquè és així com els nadons descobreixen el món, a través dels sentits: del tacte, de la vista, de l’oïda i fins i tot del gust, perquè de manera natural es posen materials a la boca.
Com reaccionen durant l’espectacle?
És molt bonic perquè encara no tenen el concepte de la quarta paret, no són conscients que estan en un espectacle. No hi ha la mirada externa de “què se suposa que he de fer” o “què s’espera de mi”. Simplement reaccionen, i ho fan d’una manera molt autèntica. De fet, moltes famílies descobreixen coses dels seus propis fills. Veiem nadons que comencen a gatejar o a caminar perquè se senten interpel·lats i tenen ganes de participar. “Això no ho havia fet mai”.
Què té Univers perquè hagi triomfat al Barbican i ara us contractin a l’Òpera de Sydney?
Bona pregunta! A vegades, també me la faig. Nosaltres fem una proposta escènica, gairebé coreogràfica, amb una dramatúrgia molt clara i un camí perquè l’espectacle avanci, però crec que té a veure amb el fet que els infants poden participar-hi sense instruccions tancades. No dirigim, ells ens acompanyen. I això és el que marca la diferència amb altres espectacles per a la primera infància: que ells realment són els directors de l’experiència. Sempre diem que el teatre és únic perquè cada funció és diferent, però a Univers això és encara més evident: depèn molt del grup, de l’energia, de l’hora del dia, de si han fet la migdiada...
Engruna Teatre va néixer el 2006. Abans de l’èxit, heu hagut de picar molta pedra i fer funcions a teatres mig buits?
I tant! I especialment dins del sector del teatre familiar, que ha estat molt menystingut. Sovint hem estat els germans petits de la cultura. Però s’ha fet molta feina gràcies a persones que hi han cregut durant molts anys, que han apostat per la qualitat. Vam començar amb espectacles a partir dels 3 o 4 anys i fins als 8 o 9, però amb el temps es va detectar un buit i una demanda clara de les famílies i dels espais culturals: arts escèniques per als més petits. Aquí va ser quan vam fer el cop de cap. Però abans d’Univers ja portàvem molts espectacles i molta pedra picada.
Com han evolucionat les arts escèniques per al públic familiar durant aquests 20 anys?
Crec que hi ha companyies històriques que han fet una feina enorme. Gràcies a elles s’ha anat consolidant una idea molt clara: el teatre familiar no és només entreteniment. Hi ha hagut un canvi de mirada: entendre que infants i famílies tenen dret a una cultura que els interpel·li, que parli el seu llenguatge i que tingui profunditat. Això ha elevat molt la qualitat del teatre familiar del país.
Heu actuat a Corea del Sud, Escòcia, Irlanda, els Països Baixos, Dinamarca, la República Txeca, França i Anglaterra. Tots els nadons, siguin d’on siguin, reaccionen igual davant de l’art?
Canvia moltíssim. És el primer que ens vam preguntar amb la possibilitat de fer gira internacional. La societat els ha entrat a dins, a nivell cultural? És impressionant! A Seül eren més cautelosos i tímids, tot i que pot ser que no haguessin vist gaires cares occidentals. Però és que a Europa també canvia molt. A Irlanda són molt expressius, es posen a cantar amb nosaltres, són súper alegres. Potser és la cultura del pub i els corre la música per les venes! A Dinamarca eren molt calmats, endreçats, feien el que havien de fer i tornaven a seure amb els seus acompanyants. A Escòcia, molt valents, molt punkis! No m’esperava tantes diferències, la veritat.
Com són els vostres processos creatius?
Són processos llargs, molt llargs, d’entre un any i un any i mig. Partim d’una idea, sovint un conte o una novel·la, i fem un treball de reflexió previ molt extens. Què volem transmetre? Després passem a la sala d’assaig, on treballem amb assaig-error, generant i descartant molt material. En alguns projectes també fem mediació amb infants i, quan l’estructura està clara, tanquem la peça a la sala d’assaig.
