Un clàssic de la literatura catalana. Joan Segarra. En vers. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran. Paper protagonista. Milers d’espectadors. Tots aquests elements són més que suficients per intimidar qualsevol jove actor, però en lloc d’espantar-se, Jan D. Casablancas (Sabadell, 1999) es va posar a treballar de valent, fins i tot abans de començar els assajos de La corona d’espines. Després de les 29 funcions de temporada, la gira de l’obra passarà amb entrades exhaurides pel Teatre Principal, diumenge a les 18h.
“És meravellós. Sento que hi va haver una part de llançar-se a la piscina per mi, va haver-hi una part de confiança i de fe molt important per part del Xavier Albertí, més enllà del que va poder veure al càsting. M’he sentit cuidat i acompanyat, alhora que tenia un repte al davant, una cosa que m’agrada molt”, explica l’actor de Sabadell, sorgit del Teatre Sant Vicenç i que l’any passat ja va formar part del repartiment de L’Aranya, al TNC. “Tots els papers que he fet han sigut importants per mi, estic infinitament agraït per les oportunitats a la meva edat. Però, objectivament, si sumem tots els factors, potser sí que sento que aquest és el repte més gran. Tinc la sensació que he pogut fer un pas endavant, he sentit tota la responsabilitat de la feina amb la il·lusió i l’amor com a motor. Si no hi ha això, tot és robòtic i feixuc”, explica l’actor, que destaca el talent de l’equip amb què treballa.
En veure la magnitud de l’oportunitat, Jan D. Casablancas va començar un treball d’anàlisi i memorització de l’obra per tenir una bona base abans dels assajos. Segons explica, calia tenir el vers molt arrelat: “Cal aprofitar l’expressivitat i la musicalitat aportant força als accents, però sent conscient de la composició global, sense caure en un ritme monòton ni previsible”.
A l’escenari, trobarem l’Eudald, un jove de 20 anys que “mai ha conegut les seves arrels, criat primer en monestirs i després pel seu oncle, sense cap mena d’afecte, ni cura”. Després d’espetegar a França, es comença a amarar de l’aire fresc de les idees renovadores de la revolució per construir un sistema idealista on sentir-se estimat. Quan se li comença a despertar aquesta espurna interior, però, rep una trucada “interessada” per tornar a Solsona. Del seu oncle, “un jugador, sempre amb tripijocs”, que li té preparat un matrimoni de conveniència. El personatge “rep confirmacions constants que està sol i és utilitzat”.
És un clàssic sobre “l’honor, el poder, l’amor impossible, la hipocresia, l’ambició i les ganes de sentir-se útil en una societat que constantment et diu que no ets ningú, tot allò que com a éssers humans ens travessa”. Són temes que, encara que canviï el context, perviuen a la societat i, per tant, en el teatre: “Es troben en el nostre ADN”. El director ha aconseguit portar-ho a un terreny ideològic i poètic –segons explica Casablancas– perquè la representació del clàssic “travessi l’espectador”.
L’actor celebra que l’obra hagi connectat amb públic de diverses edats. Sabadell, Terrassa i Mallorca seran les darreres passes per on transcorrerà la gira de l’obra. “La de diumenge serà quasi una de les últimes representacions, té un punt bonic. Sento que aquesta casa forma part de mi i que jo en formo part”.
