El periodista i historiador Jaume Clotet tanca amb L’espasa del rei una trilogia d’aventures i misteris nostrats, protagonitzats per la mossa d’esquadra Berta Bosch i el monjo de Montserrat Bernat Balaguer. Cavallers, comtes, àngels i el dimoni, entre paisatges i temples catalans. Dilluns va ser al Gremi de Fabricants presentant el llibre.
Per què anar a buscar a fora vikings i dracs quan aquí tenim comtes i sarraïns que –suposo que defensaràs– poden ser igual d'emocionants, oi?
És la millor pregunta de tota la trilogia. Tendim a ridiculitzar molt el nostre folklore, les nostres llegendes, els nostres éssers mitològics... Ho convertim en material només per a nens o de cercavila. En canvi, tot el que ve de fora ens sembla molt més interessant. Això m'emprenya i m'hi sublevo. Vaig voler barrejar una història contemporània amb elements de casa, com l'espasa del rei Jaume Primer, la Bíblia d'Abat Oliba, la recerca dels nazis del Sant Gregal a Montserrat... Si als catalans ens agraden les pel·lícules i les sèries sobre Vikings, per què algun dia als noruecs no els han d'agradar sobre els Almogàvers, per exemple? Hi ha molt camp per córrer.
Suposo que cal dominar tant la història com la religió, perquè després siguin manejables al servei de la ficció?
Sempre m'ha agradat la història i no diré que la domini, però en sé perquè en vaig acabar la carrera a la UB. Tinc molts llibres a casa, sé on trobar històries i quan volto pel país descobreixo llegendes. La part de la religió és la que no domino gens, perquè a més no soc creient, però aquí sí que em va ajudar en els meus dubtes el mossèn Francesc Romeu del Poblenou, que sempre està als agraïments. I no només això, sinó que m'ha donat idees i fils a estirar, s'ha convertit gairebé en un col·laborador d'aquestes novel·les. No volia de cap manera que ningú es pogués ofendre pel que s'hi diu ni com s'explica, perquè és un llibre d'evasió i de divertir-se, però rigorós.
Quin regust de boca has buscat deixar a l'hora de tancar l'última pàgina de la darrera novel·la de la trilogia?
Volia tancar la trilogia, tancar-la de debò. Tenia molt clar que no volia deixar un final obert. Va néixer a partir d'un primer llibre que havia de ser únic, però va anar molt bé i com que tenia un final una mica obert em vaig empescar la trilogia, que estic molt content perquè té un final rodó. És una història circular.
Però ara la gent te'n deu demanar més... per on continuaràs?
Faré més novel·les, perquè em diverteix escriure, és una manera d'evadir-me. Potser amb els mateixos temes, perquè el folklore català és infinit, però aquesta història amb el Bernat i la Berta s'ha acabat. Hem fotut tres llibres en tres anys i això és una feinada.
Quin diries que és el secret per crear un món versemblant i immersiu a les novel·les?
La part de ficció, el que és la història fantàstica, ha d'estar ben lligada, perquè això és la part més important. Per fer-ho versemblant hi havia de posar el màxim nombre de referents reals que la gent conegui. Puc dir que el dimoni camina per Barcelona, però hi poso enmig els Mossos d'Esquadra, que quan engeguen la ràdio sona Catalunya Ràdio. Existeixen Bernat Tallaferro, el rei Jaume Primer i la seva espasa, que es pot veure a París, la Bíblia de Sant Pere... I l'èxit del llibre és que són llocs que es poden visitar. Quan els catalans llegim una novel·la negra escandinava, que està molt de moda, el cap de setmana no ens va bé anar a Göteborg. En canvi, he trobat molta gent que m'ha dit que feia 20 anys que no anava a Sant Pere de Rodes o a Sant Martí del Canigó, i que hi han anat arran del llibre. O gent que no sabia que existia el Santuari del Miracle. Això m'ha fet molta il·lusió. Si no parlem nosaltres de les coses de casa, no ho farà ningú.
Per què creus que ha enganxat a tants milers de lectors?
Tinc la sensació que està ple d'autors catalans que fan literatura del jo. Expliquen el que els passa a ells: m'he separat, se m'ha mort el pare o el germà, m'ha vingut la menopausa, m'han fet fora de la feina... Expliquem històries que ens passen a nosaltres mateixos.
Molt torturades.
Molts cops, sí, però no m'hi vull ficar. El que vull dir és que m'han comentat: 'Això és com el Dan Brown!'. Estic encantat, però m'agradaria que em diguessin: 'això és com aquell autor de Sabadell o de Berga!' Es fa molt poc aquest tipus de gènere, o fa molt que no es fa, potser el feia Joan Perucho. I, en canvi, els catalans tenen els gustos que té tothom. A la gent li agrada la barreja de mites i realitat. Si no ho fas en català, i a Catalunya, es compraran llibres de Dan Brown o de qui sigui.
T'has marcat algunes regles a l'hora d'escriure?
Estic acostumat a treballar en diaris, ràdios i teles, amb un termini de lliurament. No sé treballar sense tenir-ne. Em vaig fixar un termini amb l'editora i vaig dividir els caràcters per setmana. I diumenge no acabava fins que no els feia. És allò que diuen... La història, el talent o la inspiració són el 10%, però el 90% és posar-te a escriure com un cabró. El mètode ha estat dedicar hores i hores de nit a escriure. Fixar-me uns esquemes, uns calendaris, uns capítols i una estructura i seguir-la. També és veritat que em dedico a escriure i que això em permet anar ràpidament. Tampoc és una literatura gaire recarregada, que no m'agrada, sinó que m'agrada explicar les coses de manera senzilla.
Ara que citaves l'ofici, què ofereix emocions més fortes, escriure cròniques sobre política o d'aventures de ficció?
D'emocions fortes n'hem viscut moltes durant molts anys, però, francament, ara es parla molt de Madrid perquè la política de Catalunya és molt avorrida. Venim d'uns anys del Procés que passaven una pila de coses... Per desgràcia, l'atemptat de la Rambla, la pandèmia... Hem estat acostumats a un ritme informatiu molt alt. Això em distreu, m'agrada. Jo no escriuria mai un llibre de política, tot i que la meva editora vol que escrigui novel·les de política. La gent no s'emporta la feina a casa, m'imagino. Vaig començar a escriure això per distreure'm i si a sobre la gent s'ho ha passat bé, em sembla fantàstic.
