Quan un impuls salva una vida i funda una òpera

• Moody: Push!
• Ferran Albrich (Simon), Laia Frigolé (Germana de Simon), Germán de la Riba (Guardià). Cor AAOS. Coral Belles Arts de Sabadell. Coral Els Notes. Cor Jove de l’Escola Municipal de Música de Sabadell. Alumnes de 1er de Batxilelrat de l’Institut Ferran Casablancas. Direcció de cors, Buia Reixach. OSV. Manel Valdivieso, director. Dani Coma, direcció escènica.
• Teatre de la Faràndula de Sabadell. 1-2-26.

Hi ha òperes que s’imposen per l’ambició formal, i d’altres per la força del gest que les origina. Push!, de Howard Moody, pertany clarament a aquesta segona categoria. Tot el seu univers dramàtic neix d’un instant decisiu: l’abril de 1943, una mare jueva empeny el seu fill fora d’un tren amb destinació a Auschwitz. Aquest impuls desesperat —el push del títol— que salva la vida de Simon Gronowski esdevé, dècades més tard, matèria operística, no com a relat heroic sinó com a exercici de memòria i responsabilitat col·lectiva.

Estrenada al Regne Unit el 2016, Push! és una òpera contemporània en un sol acte amb un recorregut singular, sovint fora del circuit operístic convencional. Concebuda des d’una clara vocació comunitària, combina tres solistes professionals amb cors amateurs i infantils. L’estrena a Espanya de Push! a Sabadell, a inicis de 2025 tancant la capitalitat cultural de Sabadell va suposar un dels punts àlgids a una celebració, ara ja ho podem dir, descafeinada i molt parcial en alguns aspectes. No obstant, l’agudesa i olfacte d’un talent com el de Jordi Cos, que és més que un músic i president d’orquestra, va aportar establir allò que tan -i tant- bé se li dóna que es fer emergir allò i aquells que més d’un menystindria i inscrivint-los en un projecte major. En aquest cas, ha confirmat fins a quin punt aquesta òpera funciona quan s’inscriu en un projecte cultural de ciutat.

Amb les funcions exhaurides i una implicació notable del teixit musical local, la producció —impulsada per la Fundació Òpera a Catalunya i l’Orquestra Simfònica del Vallès— ha esdevingut un exemple modèlic de com l’òpera pot actuar com a espai de trobada cívica. La participació d’un centenar de cantaires de les corals Belles Arts, Els Notes i el Cor Jove de l’Escola de Música de Sabadell, sota la direcció de Buia Reixach, palesant aquesta dimensió col·lectiva, participativa, que l’obra no només admet, sinó que reclama.

Un dels grans encerts de la proposta ha estat la traducció al català del llibret, a càrrec de Joan Sellent, que combina diferents idiomes com a metàfora sonora de germanor i convivència entre pobles. Aquesta pluralitat lingüística no dispersa el missatge, sinó que el concentra, i dialoga amb un llenguatge musical deliberadament directe: una tonalitat expansiva, elements del segle XX amb certs procediments repetitius propers al minimalisme, evocacions de la música jueva i fins i tot ressons de gospel. Tot plegat configura una estètica assequible però no banal, prou justificada dramatúrgicament i al servei del text i l’emoció.

Escènicament, Push! demostra que no calen grans artificis per construir un relat substancial. Amb pocs mitjans, però amb un moviment coral molt ben calculat —gràcies al treball de Dani Coma com a coordinador d’escena—, l’obra manté constantment la noció de grup, de comunitat que acompanya i sosté la història individual. Les projeccions visuals actuen com a suport narratiu i simbòlic, reforçant idees clau com la preservació de la identitat o el mantra vital de Gronowski: «Ma vie n’est que miracles».

El moment culminant arriba, inevitablement, amb l’escena del tren. El crescendo de tensió que acompanya l’acte de la mare culmina en l’únic so possible per entendre aquell instant: un silenci dens, gairebé insuportable, que diu més que qualsevol paraula. Aquí, Push! mostra amb claredat la seva intel·ligència dramàtica. Les tres veus solistes defensen amb solvència una partitura exigent en el terreny expressiu, amb una menció especial per a Ferran Albrich en el paper de Simon Gronowski. La seva interpretació adquireix una dimensió gairebé testimonial pel fet que el veritable Gronowski era present a la funció i, en acabar, va adreçar unes paraules colpidores sobre el perdó, la democràcia i el deure de la memòria.

En un país on ja existeixen obres com La maternitat d’Elna, de Martí Carreras, Push! apunta un camí possible: el d’una òpera compromesa, pedagògica i artística alhora, capaç d’interpel·lar la societat sense renunciar a la seva dignitat musical. Màxim respecte i admiració, doncs, per una iniciativa que entén l’òpera com una eina viva de consciència col·lectiva, per a una FOC com a llar capricorniana per a projectes únics com aquest; i per a un Jordi Cos que sap veure-hi més enllà que molts gestors. Si ell i el seu característic barret ocupessin despatxos de major influència, el país ho acabaria notant.