L’assessora d’imatge, articulista i activista contra la pressió estètica Marta Pontnou va compartir aquest dilluns diverses reflexions amb els estudiants de secundària del Col·legi Bertran, en un acte celebrat a l’auditori de Cal Balsach, per abordar la pressió estètica.
Vam agafar bolígraf i llibreta i aquesta és la informació més important que vam extreure'n:
Què és la pressió estètica i a qui afecta principalment?
“La pressió estètica és una violència més que afecta especialment les dones. Als homes també, però, com totes les violències, sempre s’acarnissa més amb el sexe femení. I això és degut a aquesta tradició patriarcal i a aquests convencionalismes socials sobre la bellesa que hi ha hagut al llarg de la història.”
Què inclou, exactament?
“La pressió estètica afecta el cos i tot el que està relacionat amb el cos: els cabells, les formes. Ens ve donada per molts elements exteriors i molts missatges, molts d’aquests a través de les xarxes. Per exemple, la moda d’estar “fit”: ja no n’hi ha prou amb ser prima, sinó que a més has d’estar musculada. I com a dona, musculada, però no massa, no fos cas que ho siguis massa. També amb l’alimentació: ja no n’hi ha prou amb menjar bé, sinó que t’has de cuidar. I ens fan sentir sovint malament per no complir. Que si no prens llavors de xia, que si no beus aigua amb llimona al matí, que si no fas ioga… És constant.”
Com la combatem?
“La violència estètica s’ha de combatre des de la política, amb lleis per unificar el tallatge, amb lleis per prohibir que a les botigues només hi hagi talles XS i S, amb lleis que penalitzin les botigues que discriminen persones pel seu aspecte físic. Això encara passa: ‘Carinyo, per a tu no hi ha talla aquí’, ‘no, més gran de la 40 no en tenim’. També hi hauria d’haver actuacions com les lleis audiovisuals, que enforteixin les competències i garanteixin una diversitat corporal real i una diversitat racial real a les televisions, als programes i a les sèries.”
I a casa, com hem d’actuar?
“El meu consell és tenir molta cura del llenguatge. No comparar-los: “la teva germana a la teva edat ja era més alta”, no deixar que els avis diguin segons quines coses, no fer servir adjectius com baixeta, menudeta o grassoneta, que sempre són en diminutiu però amb una càrrega negativa. No diem “alteta”. Per tant, deixar de parlar dels cossos i parlar més de les seves aptituds, dels seus coneixements i dels seus valors. Que una mare o un pare no es miri al mirall i digui: “mira quina panxa que tinc”, “mira quines cames”, “amb aquests braços no em poso vestit”, “jo no puc portar roba ajustada”. Sense voler, se’ls va calant el missatge que els seus cossos no són vàlids, i aquest autoodi que nosaltres tenim cap als nostres cossos els comença a entrar de ben petits.”
Com perceben els nens i nenes la pressió estètica segons l’edat?
“Dels tres als cinc anys, la canalla només percep l’aspecte físic. Només saben si la seva mare té panxa o si el pare té arrugues. Als sis i set anys només comparen, és un mirall cultural. Dels vuit als deu ja tenen una consciència estètica estructurada: “ets gras” i per què? Perquè ho han sentit a dir als pares i mares amb connotacions negatives. I dels onze als dotze anys la pressió estètica ja la tenen completament instal·lada al cap.”
La pressió estètica sempre ha existit? Com ha evolucionat?
“La pressió estètica sempre ha existit, des que tenim concepció del nostre propi cos i des que tenim la capacitat de comparar-nos amb els altres. Els estereotips estètics que hi ha hagut al llarg de la història. Per exemple, si als anys 60 es duien les faldilles curtes i tu tenies el convenciment que tenies les cuixes grosses, no et posaves faldilla. Això ja era pressió estètica. O si te’n vas més enrere: a l’època dels romans es portaven cossos voluminosos, o a l’època del segle francès, que es posaven pólvores de plom a la cara per estar més blanques. Tot això forma part de la pressió estètica, només que contextualitzada en cada moment històric. Ara la pressió estètica la tenim a tots els àmbits i ens entra abans. A l’època dels 80 i 90, com a molt teníem quatre revistes i la televisió, no teníem més inputs. Ara tenim sèries, xarxes socials, publicitat… una allau d’inputs estètics constants. Però també, per sort, tenim molta formació. I la formació feminista és la que ajuda a discernir i, si més no, a identificar què és violència i què no. Les generacions que pugen són molt més lliures i accepten molt millor que hi hagi diversitat de cossos. Això són avenços que es fan gràcies a la lluita feminista, la lluita antiracista i qualsevol mena de lluita, que sempre es construeix combatent violències sobre el nostre aspecte físic.”
