Els pensadors grecs forjaren els models clàssics de governança d’un país, no sols els varen presentar, sinó que els provaren i exercitaren.
Aquests foren els quatre sistemes principals: democràcia, monarquia, oligarquia i tirania.
La funció de govern va atraure l’atenció de molts pensadors al llarg dels segles; fou en els països d’arrels cristianes, entre els segles XVII i XIX, on es bastiren els fonaments de l’estat democràtic liberal, que amb les seves diverses variants ha arribat fins als nostres dies.
A principis del segle XX, Lenin va desenvolupar l’estat unipartidista antiliberal, que implantà a Rússia, l’any 1917. Alguns pensadors diuen que en un futur serà més recordat per ser l’inventor d’aquesta forma de govern que per haver protagonitzat la Revolució Russa.
L’estat unipartidista antiliberal no és una filosofia política, és un mecanisme per mantenir el poder, que funciona d’allò més bé en companyia de múltiples ideologies. I ho fa perquè defineix amb nitidesa qui constitueix l’elit política, cultural o financera.
L’estat unipartidista de Lenin es va basar en valors diferents de l’estat democràtic liberal. Va enderrocar l’ordre aristocràtic, però no el substituí per un model competitiu. L’estat unipartidista bolxevic no era merament antidemocràtic: era també anticompetitiu i antimeritocràtic.
Els càrrecs de responsabilitat en el govern, la indústria i la societat, s’assignaven als més lleials. Les persones progressaven més gràcies a la capacitat d’acceptar i plegar-se a les normes del partit que per la vàlua personal.
Tanmateix, hi ha moltes persones sense ideologia definida que volen el poder i fama, i són fàcilment atretes per les idees de l’estat autocràtic unipartidista antiliberal.
Els partits comunistes dels diferents països, durant els anys vint del segle passat, el presentaren com el model òptim per a la gestió d’un país, sent el sistema l’anhelat per la progressia d’arreu del món.
Aquesta persistent forma d’organització política és el model que han utilitzat i fan servir molts dictadors i autòcrates del món. Així, en un ordre cronològic, el veiem en: Lenin, Stalin, Mussolini, Hitler, Salazar, Franco, Mao, Castro, Pinochet, Khomeini, Chávez, Putin, Xi i tants altres.
Avui més del 50% de la població mundial està governada per aquest sistema. Som menys del 30% els que estem governats per sistemes fonamentats en la democràcia liberal; la resta ho està per sistemes autoritaris tradicionals, siguin: monarquies, oligarquies o dictadures militars.
L’autocràcia permet executar bé les decisions, però és una fórmula disfuncional per prendre decisions correctes. La manca de pluralitat i l’escàs esforç per alinear els interessos comporta que, a la curta o a la llarga, s’acaben prenent decisions errònies.
A la vella Europa, com ha estat durant els darrers vint-i-cinc segles, avui és el territori on es confronten les idees sobre la governança dels països.
La història ens ensenya que els governs menys extractius, amb més llibertat, són els més pròspers; per això hem de demanar als nostres polítics que sàpiguen superar aquesta etapa de burocràcia freda i deshumanitzada que ens ofega, per donar a les generacions actuals, i a les noves, la prosperitat que es mereixen. Sense oblidar que treure el que està enquistat requereix molt d’esforç i una certa violència, i aquesta violència deixa ferida.
