Arran dels dos articles sobre Globalització, alguns lectors em van fer arribar suggeriments sobre aprofundir en diversos temes que havien estat presents en ells, fos de forma directa o indirecta, com són: “la distribució equitativa de la intel·ligència”, “el Populisme”, “la influència del pensament en l’evolució dels països”.
He demanat consell, que havia de fer? Si fer una pausa en la sèrie sobre la reindustrialització, per inserir un parell d’articles sobre aquests temes, una majoria de les respostes es varen inclinar per fer una pausa, per parlar del Populisme i de la influència del pensament en l’evolució dels països.
El populisme és tan vell com la història de la humanitat, pel que fa a la cultura occidental en tenim exemples tant a l’antiga Grècia com a Roma.
Alexandre el Magne, va ser un gran líder, Juli Cèsar, fou un gran populista, va dir: “Les persones creuen fàcilment, en allò que desitgen”, és de Juvenal, la coneguda dita: “Dona al poble pa i circ i mai es revoltaran”.
Grans Populistes foren al llarg del segle XX, Lenin, Mussolini, Mao, Hitler, Franco, Perón, Chávez.
Un tret comú de tots els populistes que arribaren al poder, és que varen succeir a governs que no varen saber donar resposta a les necessitats dels seus pobles, el varen assolir prometen: “pa i circ”.
Avui passa exactament el mateix, hi ha uns problemes reals, d’habitatge, seguretat, sanitat, educació, treball, si els governs assenyats, no són capaços de donar-hi solució, sorgeixen populistes tant de dreta, com d’esquerra, que volen donar solucions fàcils i ràpides a coses que requereixen: estudi, encert, treball, temps, i sobretot bon fer.
Per raons familiars he seguit amb interès la història de Veneçuela. Un país ric on els: Socialdemòcrates, Democratacristians, i Lliberals, no varen saber donar benestar al seu poble. El que va propiciar que un populista com Hugo Chávez assolis el poder. Sense la incompetència dels tres partits demòcrates mai hauria arribat el Chavisme a Veneçuela, avui veiem com sorgeixen els populismes en el nostre entorn, ens costa reconèixer, que si floreixen, és per la manca d’eficiència en la gestió pública dels partits demòcrates.
Els partits democràtics han d’aplicar menys cordons sanitaris, i aplicar-se més en donar resposta a les necessitats dels ciutadans.
Un cas especial és el del president dels Estats Units, més que populista, és adamista, es creu que té la solució per a tot, i que amb el seu poder pot imposar-la.
Molt sovint m’ha fet pensar en una situació que vaig viure l’any 1972, feia poc que havia estat anomenat enginyer municipal d’un poble que avui és capital de comarca, normalment ens trobàvem a fer el cafè, al bar del poble, hi havia una taula on feien tertúlia un grup d’amics. Un dia, en observar que la tertúlia havia desaparegut, ho vaig comentar amb el propietari del bar, em va dir: eren cinc amics de tota la vida, un d’ells les coses li havien anat molt bé, i sempre pagava les rondes. No sé per quina raó varen començar a discrepar, fins a un dia que la persona que sempre pagava va decidir que cada u pagues el seu. El varen tractar de garrepa, i la tertúlia finí.
Avui passa el mateix amb el Trump, ha decidit que tothom ha de participar en la despesa comuna, acostumats a no pagar beure, ens ha sobtat, haver-ho de fer.
És evident que les formes arrogants, prepotents, i maleducades del president americà no són el meu estil; però ell coneix molt millor el seu electorat, veurem com pensen els estatunidencs a les eleccions de mitjan mandat.
Un amic em va dir: “Amb un euro al mes per europeu, podem mantenir els dos milions de palestins de Gaza, durant el temps que necessitin per reconstruir el seu país”. Creieu que ho farem? Espanya va llençar sobre Gaza 11.000 racions, l’endemà els mateixos gazians els venien per 90 € als seus compatriotes.
Aquí si volem frenar els Populismes, ens hauríem de posar les piles en fer, com deien els clàssics: “per conèixer una persona mira els seus fets, no les seves paraules”.