Esteu preparats per al canvi horari de la matinada d’aquest diumenge? Sí, ves què hi vols fer, direu. Uns ho porten més malament, d’altres més bé, però tothom acaba acostumant-s’hi. Les directives europees són com les lleis, no sempre es fan a gust de tothom. I la de l’horari és un clar exemple d’una certa divisió, tot i que sembla haver-hi un sentiment majoritari cap a mantenir l’horari d’hivern, aquell que només va una hora avançat respecte del sol.
La mesura dels dos horaris d’estiu i d’hivern es va adoptar fa una pila d’anys per tal d’afavorir l’estalvi energètic. De fet, a Europa va començar cap al 1974 en la primera crisi del petroli que va provocar l’encariment d’aquest producte. No obstant això, la regulació com a directiva europea es va produir cap a l’any 2000. D’aleshores ençà, ens hem anat adaptant a aquests dos canvis d’horari a l’any. Un a la primavera, avançant els rellotges una hora, i l’altra a la tardor, retrocedint les agulles una hora.
Inesperadament, aquesta setmana, prèvia al canvi de l’horari d’hivern, el president del govern espanyol ha proposat als socis comunitaris deixar de fer aquest canvi a partir de l’any vinent. Pedro Sánchez posa en dubte els beneficis pel que fa a l’estalvi energètic i considera que els efectes sobre la salut de les persones justifica que es deixi de fer. No sé si la Unió Europea donarà suport a aquesta proposta del govern espanyol. Considero dubtós que pugui arribar a bon port vist com està el panorama de la Unió.
Al marge de tot això, potser convindria que ens anéssim plantejant canviar alguns hàbits propis d’aquí com ara el desgavell horari a la feina, la vida social i la familiar. Segurament, els nostres bioritmes ens ho agrairien amb independència de si canviem o no d’horari. Afortunadament, sembla que, de mica en mica, ens anem racionalitzant pel que fa als horaris en el nostre funcionament vital, però encara queda molt camí per recórrer.
Probablement, la pandèmia, encara que no ho sembli, pot haver contribuït al fet que es moguin alguns d’aquests hàbits. Ara en moltes activitats laborals la conciliació de la vida familiar guanya protagonisme, la qual cosa fa que canviïn alguns hàbits que abans eren intocables. Com que una cosa va lligada a l’altra, si no canviem els horaris laborals, difícilment es podrà forçar un canvi en l’estructura horària del comerç tradicional. Molts treballadors del sector serveis encara tenen una pausa llarguíssima al migdia que no els permet fer pràcticament res. Sobretot, si el seu lloc de treball es troba lluny de la seva residència.
Un altre dels sectors que a poc a poc farà canviar hàbits és el de la restauració. Els treballadors reclamen no haver de cloure la jornada tan tard. Si això prospera, haurà de canviar aquella típica escena del grup que queda per sopar a les 10 de la nit. És clar que no és saludable per al cos, però tampoc ho és per a les persones que han d’aguantar fins a la una de matinada que marxi la clientela.
Cada cop es parla més de l’harmonització horària. Aquí no s’hi val a dir que som mediterranis, ja que, per posar un exemple, els italians amb qui compartim caràcter no van tan tard com nosaltres. De fet, d’altres canvis hem vist que semblaven impossibles i s’han produït. Per tant, reflexionem-hi tot movent les agulles del rellotge aquest diumenge.