En un món en què l’avarícia i la set de poder de l’ésser humà ens condemnen a conviure envoltats permanentment de notícies sobre conflictes armats, pobresa i desigualtat, es fa urgent trobar-ne el reflex contrari: la solidaritat i la humanitat. De vegades no cal allunyar-se gaire per trobar-les; les tenim ben a prop.
La Fundació Quetzal, amb Paquita Pérez Benítez al capdavant, demostra que des de la modèstia d’una petita organització es pot fer molt pels altres, quan la feina es cultiva amb amor i constància. Perquè la solidaritat no pot ser només un gest ocasional.
Probablement, molts lectors no sabran de què parlo, i per això és necessari explicar-ne una mica més. Fundada a Sabadell l’any 1998, aquesta organització sense ànim de lucre, des de la seva estructura modesta, es bolca amb aquells que més ho necessiten més enllà de les fronteres. Sense grans xifres ni campanyes publicitàries —perquè el bé no fa soroll—, du a terme una tasca silenciosa i envia la seva ajuda a infants, dones i famílies necessitades de llocs tan remots com les llacunes de Guatemala, els barris humils d’Hondures, els àrids camps d’Etiòpia o les aldees del sud de l’Índia.
La construcció de menjadors socials, hospitals maternoinfantils, programes educatius i de formació professional o la concessió de microcrèdits a persones sense recursos perquè puguin aixecar els seus propis negocis són només alguns exemples de les moltes i generoses accions que la Fundació du a terme a milers de quilòmetres de Sabadell, en regions en què les administracions locals no poden —o no volen— invertir per dignificar la vida de les seves poblacions.
Sostinguda per les donacions dels seus socis i la feina incansable dels voluntaris que, tant des de la distància com sobre el terreny, garanteixen el bon ús dels fons, la Fundació Quetzal ens recorda la importància de construir una xarxa de cors al servei dels altres. Gràcies a ella, desenes d’infants estudien amb la panxa plena mentre les seves mares aprenen un ofici i els seus avis envellixen amb més dignitat en racons oblidats de tres continents.
I sí, sense grans ostentacions, és just reconèixer que el compromís d’uns pocs pot canviar la sort de molts. A aquells que encara creuen que l’aleteig d’una papallona pot moure el món, els convido a fer un pas endavant —o, si més no, a acostar-s’hi— i descobrir la tasca de la Fundació Quetzal.
Com tantes vegades, els millors projectes neixen gràcies a la vocació incansable d’una persona que, amb el seu testimoni, esdevé exemple per a moltes altres. A la Paquita mai no li ha importat allunyar-se de les comoditats de casa seva, a Sabadell, per arremangar-se arreu del món i ajudar els qui més ho necessiten. Com ella mateixa diu: “El Senyor es val sempre dels més senzills.”
Quan viatja, la seva maleta no porta luxes ni joies; prefereix omplir-la d’il·lusions i d’oportunitats de futur. És l’exemple d’una figura silenciosa, de mans que no coneixen el descans des que va fundar l’escola Guixot l’any 1977 —primer com a llar d’infants i més tard també com a escola de primària i secundària—, una dona que viu i passeja pels nostres carrers de Sabadell i, alhora, continua sembrant un missatge carmelità arreu del món.
Una cosa és segura: allà on va, mai no camina sola. Déu va amb ella.