Un professor de secundària que avui és flamant Premi Sant Jordi em va fer veure, quan era un marrec, que, en termes d’amor, els castellans donen (petons, abraçades, el que sigui), mentre que els catalans demostrem l’afecte fent, no donant. I em va semblar bonic. Igual que es fa l’amor.
Aquella conversa casual a un passadís amb taquilles em va ensenyar alguna cosa més que certa correcció lèxica: se’m va ensenyar, segons com, a estimar. Que l’amor, si és amor, no pot ser una cosa passiva, una cosa neutra, un deixar que l’estona corri, un qui dia passa any empeny. No. Ha de ser fer i fer i fer i treballar-ho i voler-ho i comprometre-s’hi i fer i fer més. Qui ens va enganyar dient que si no era orgànic i natural i fàcil és que no era? No parar de fer. No dic petons i abraçades, que això deu anar a gustos, sinó de fer qualsevol cosa que demostri que sí, que ho vols, que tot el que està a la teva mà, ho fas. Fer-ho. No dir que ho faràs, prometre que canviaràs, jurar que a partir d’ara no sé què. No. Fer-ho.
La lògica castellana de donar implica, en certa manera, un tenir que no s’acaba d’entendre, crec, a més d’un perillosíssim esperar rebre que se sol relacionar amb expectatives i frustracions i coses lletges. Si juguem amb fer, en canvi, per bé que s’implica un cert esforç (i així ha de ser), tothom pot, independentment del que podem anomenar capital emocional. No cal tenir per fer, però sí que cal tenir (i en abundància) per poder donar.
Pots demostrar avui que estimes? Fes-ho. Veieu? Sempre és fer. Donar té, a més a més, el problema d’associació amb la caritat o bé amb l’a canvi. Problemes que el nostre fer desconeix.
No parar de fer perquè l’altre vegi que l’estimes, en lloc de pensar molt fort o d’esperar que el missatge arribi per telepatia. No voler, no projectar, no manifestar, no. Fer com en els discursos de Cató. Pujar l’esmorzar calent, preparar una cita amb cura, treure l’estona d’on calgui per a l’altre, dir coses boniques, encara que puguin fer cringe. Molt millor dir-ho que callar-ho. Molt millor fer-ho que no fer-ho, que donar per fet que tot seguirà igual per culpa de/gràcies a una monotonia gens atractiva que mai no agrada a ningú. Fer per evitar que la relació es rovelli, com aquelles que s’assequen perquè ja viuen de renda. No cal ser gaire original, no calen sorpreses constantment ni reinventar-se cada tant, n’hi ha prou a ser formigueta, a fer, fer, fer i demostrar que ets allà, que penses en l’altre, que fas.
Ara penso que potser no estic gaire legitimat per parlar de tot això, que probablement no estic en situació de donar càtedra de re, però menys d’això. En tot cas, recondueixo cap als camps que més controlo, art i llengua:
A qui pertany, la màgia de la Capella Sixtina? Al papa Juli II, que dona diners de l’església per a l’encàrrec, o al geni de Miquel Àngel, que la crea, la decora, la dissenya, la perfecciona i, en darrer terme, la fa? Doncs igual. Fer la trucada per arreglar les coses, fer el viatge que us moriu de ganes de fer, fer el pas que fa tanta por i fer-lo junts, fer-ho pensant en l’altre, fer el que cal, sempre, amb responsabilitat, sempre, però fer més que donar.
I això no és un exercici de putaespanyisme, tot i que estic molt a favor de fer-ne, de tant en tant, sinó només una reflexió que sorgeix de la reflexió lingüística, suposo, que són les meves preferides.
Potser per això em fan tanta mandra els grans discursos buits sobre l’amor. Els brindis de boda que sonen a eslògan, les frases de pòster, els “per sempre” amb la boca petita. No cal tanta parafernàlia. Fer coses petites, si vols, però fer-les cada dia. Encara que ningú no ho vegi. Un degoteig lent de gestos petits que van teixint una xarxa prou forta per aguantar els dies dolents. Potser per això és tan bonic el verb fer. No promet res que no pugui complir. No ven fum. No fa volar coloms. Et posa a treballar. Fer l’amor, fer-li lloc a la teva vida, fer-li temps, fer-li costat, fer-li fàcil el que és difícil. I, sobretot, fer-ho cada dia, perquè si no es fa, no existeix. L’amor, com l’art, com la llengua, es mor si no es treballa.