Aquests dies hi ha hagut rebombori sobre el futur de Junts a la ciutat. Hi ha un sector majoritari que vol sortir del govern i un sector minoritari que s’hi vol mantenir. Sorprèn qualsevol observador mínimament objectiu el que passa a Junts de Sabadell. Hi conviu el discurs conservador de Lluís Matas amb els discursos de gran radicalitat estètica dels seus líders Miriam Nogueras o de Carles Puigdemont. Els sabadellencs això no ho entenen. Jo tampoc.
De fet, Junts va treure el pitjor resultat de la seva història en unes municipals a la ciutat amb només dos regidors i 6.300 vots el 2023 (16.000 va aconseguir Junts a les del Parlament el 2024). Un resultat que és un cataclisme pel seu espai electoral que, en condicions normals, hagués requerit alguna reflexió, alguna autocrítica i algun canvi. És el fracàs més absolut del centredreta catalanista de Sabadell en tota la seva història. Lluny queden els 20.000 vots de 1987 i els set regidors aconseguits.
El cap de llista per CiU fou Joan Grau, que havia estat el tinent d’alcalde de cultura en l’ajuntament franquista des de 1967 a 1974, presidit per José Burrull. CiU/Junts mai havien baixat dels 11.000; és a dir, ara van aconseguir quasi la meitat que el pitjor resultat de la seva història. Però més enllà de tot plegat, ens hauríem de preguntar com és que el centredreta catalanista sabadellenc mai ha guanyat a la ciutat en quaranta anys. D’ocasions propícies no n’hi ha mancat.
Tornem a l’actualitat. El que més m’ha sorprès és que van votar 45 persones: 36 partidàries de sortir del govern, 8 per quedar-s’hi i una en blanc. 45 persones militants d’un partit en una ciutat de 220.000 habitants. Aquesta és una dada que fa estremir.
Hi ha altres partits a Sabadell que donen els resultats en percentatges des de fa molt de temps. Altres consultes nacionals no es donen els resultats locals. De fet, dels 1.100 apuntats de Comuns/Podem a Sabadell, quants en queden?
Segurament hi havia més militants a la clandestinitat i a la primera democràcia a la ciutat que ara. Alguna cosa s’ha fet malament, molt malament. La meva tesi és que els partits no volen augmentar els seus militants. Prefereixen seguir essent sindicats d’interessos on, com menys persones hi hagi, més possibilitats hi ha d’accedir a un càrrec, encara que sigui d’un partit petit a l’oposició.
Estem davant d’un mal endèmic de la democràcia. Ningú ha promogut un relleu generacional en aquests quaranta anys. I, és clar, al final, per un fet directament biològic, els partits s’han quedat buits.
Encara hi ha sòmines que diuen que ara la gent participa d’altres formes. Sí, home, fent tuits des del sofà de casa! Tenim un gran problema: l’extrema dreta s’està organitzant mentre ningú és capaç de fer un crit d’alerta i posar-se a la feina.
És una tasca feixuga i que no pot pretendre arribar a milers de persones, sinó de dues en dues i de quatre en quatre. Ningú vol remar quan no fa vent a favor. I els que ara aconsegueixen molts vots, que sàpiguen.