La classe mitjana cada cop té més problemes per ser-ho, amb una sensació frustrant que ho paguen tot i no reben res, és l’espai de creixement del populisme, especialment el d’extrema dreta. Davant de la frustració, les solucions simplistes i inviables calen. Aquí és on hauria d’actuar la política. Però qui té credibilitat per fer-ho?
Les darreres setmanes hem vist com determinats xocs socials —com els ocorreguts recentment al sud de Sabadell, o de manera més virulenta a Torre-Pacheco, Múrcia— generen una inquietud creixent a les nostres ciutats. Inseguretat, ocupacions, conflictes de convivència o una tensió creixent basculen al voltant de la immigració. Però el que hauria de preocupar-nos no és només l’aparició d’aquestes crisis, sinó si la resposta política s’adreça on realment s’està cuinant el malestar: a la classe mitjana.
Des de fa anys, les polítiques socials han estat cavall de batalla política i, molt sovint, font de populisme ineficient. Això ha estat especialment evident a la política catalana, on el bonisme imperant ha deixat fora del discurs públic qualsevol visió alternativa d’utilització dels recursos públics. Hem malbaratat recursos necessaris per combatre la pobresa i la vulnerabilitat a l’encalç de la defensa política d’un artefacte suposadament progressista, però infinitament ineficient.
Aquesta obsessió ha calat a la classe mitjana, que ha acabat per entendre que no era objecte de les polítiques públiques, però que sí que les pagava. Aquesta atmosfera, que es mou subtilment, però impregna el dia de molts ciutadans, l’està aprofitant l’extrema dreta, manipulant la realitat, construint discursos populistes, de solucions fàcils, màgics inclús, que calen en bona part de la nostra societat.
La classe mitjana espanyola —i catalana— està formada, en la seva gran majoria, per famílies amb dues persones treballant, que paguen impostos de manera rigorosa i que, malgrat això, tenen dificultats per arribar a final de mes, per estalviar o millorar les seves condicions de vida. Es tracta del grup social més ampli de la nostra societat, però que segurament té una de les rendes més baixes d’Europa. Un grup social que viu amb una sensació aguda de desgast i frustració. Una sensació de pèrdua de poder adquisitiu i capacitats.
I és que avui, pagar un casal d’estiu per als fills, per exemple, pot suposar un esforç econòmic considerable per a moltes famílies. Les vacances es retallen, els cotxes es compren de segona mà, el cistell de la compra comença a omplir-se de marques blanques, i accedir a un habitatge més gran o a un lloguer assumibles és gairebé inviable, inclús gaudir d’un oci regular és un repte. A tot això, s’hi suma una pressió fiscal creixent, que sovint recau de manera més intensa sobre aquests mateixos perfils. Són els qui no reben ajuts, però que tampoc poden permetre’s luxes. Els paganini de la nostra societat.
Aquesta sensació no és només econòmica, sinó també emocional i generacional. Molts ciutadans d’entre 35 i 55 anys —el gruix de la població activa— tenen la percepció que viuen pitjor que fa uns anys i inclús que generacions prèvies, una sensació clarament instal·lada entre els més joves, que veuen que l’ascensor social s’ha aturat, i que malgrat els esforços, viuen una evident falta d’oportunitats, en àmbits com el laboral o en la seva capacitat d’independitzar-se. Aquesta percepció de retrocés alimenta el malestar i la desafecció política, la crisi del sistema de partits està servida i sense alternatives noves i de regeneració, però moderades i de centre, el vot de la frustració es mou cap a opcions extremes.
Calen polítiques específiques, eficaces i realistes, que millorin la capacitat adquisitiva i la confiança de les famílies de classe mitjana, polítiques que alleugereixin la càrrega que el sistema posa sobre les seves esquenes. I han d’anar acompanyades d’un relat honest, que no negui els problemes ni infantilitzi la ciutadania. L’única manera realment eficaç de combatre l’extrema dreta és no donar-li motius per créixer. I això només es fa incidint sobre la classe mitjana, objectiu final dels extrems, amb polítiques efectives i creïbles i una comunicació sincera.
La classe mitjana no demana privilegis, demana equitat. No podem seguir observant els fets com si fossin excepcionals o anecdòtic, inclús buscant explicacions que no assumeixen que els fets poden ser el reflex d’un malestar profund que demana respostes valentes i constructives.
És hora de posar la classe mitjana al centre de l’agenda política, perquè la seva vitalitat és la vitalitat de la nostra societat, però les seves frustracions també impregnen la societat en conjunt i la determinen profundament.
Potser no és fàcil sortir del combat del “i tu més”, mantenint posicions inamovibles polititzades, però la nebulosa en la qual vivim, en què tot és culpa de l’altre extrem, només enforteix aquest altre extrem i fets del tot intolerables com els que hem viscut aquestes últimes setmanes continuaran passant, perquè, malauradament, hi ha molta gent vivint políticament d’ells.