La feina d’assessor fiscal i econòmic és feixuga i, sovint, desagraïda. M’hi dedico des de fa més de vint anys i hi ha moments amb una càrrega de treball i de pressió molt alta. En concret, els mesos de juny i juliol, en què coincideixen diversos venciments tributaris i mercantils, són particularment durs. Tots els companys del sector arribem a aquesta alçada de la temporada amb la bateria sota mínims i preguntant-nos si realment no ens hem equivocat d’ofici. Per sort, el setembre ja hem oblidat aquests dubtes i recuperem la il·lusió per una professió que, en el fons, estimem i vivim amb passió.
En aquest context, anar llegint tot el que s’està publicant sobre el cas Montoro em resulta especialment repugnant i dolorós. A l’enuig que pot sentir qualsevol ciutadà, en la meva situació s’hi afegeix que la presumpta trama de corrupció va sorgir i es va articular des del Ministeri d’Hisenda i amb la participació d’un despatx professional.
Els anys que s’estan investigant, que són els posteriors a la crisi financera, foren molt complicats per al nostre sector. Convivíem quotidianament amb clients que tancaven els seus negocis, que ho perdien tot, que havien de marxar del país a la recerca de noves oportunitats, que arrossegaven deutes... I els afortunats que podien mantenir la seva activitat havien de gestionar grans caigudes de la xifra de vendes i adequar constantment la seva estructura productiva. L’únic que anava a l’alça en aquella època eren els impostos que, precisament, administrava el ministre Montoro. Anys després, el fet de ser coneixedors que, mentre tot allò succeïa, el ministre es dedicava, presumptament, a facilitar beneficis fiscals a grans empreses a canvi de comissions és d’una gravetat feridora.
Els despatxos professionals, en aquells temps difícils, vam patir molt: retallades de plantilles, congelacions salarials, factures impagades i honoraris a la baixa. Mentrestant, el Despacho Económico dels Montoro, una firma tot just fundada el 2006, va passar a facturar més de 6 milions d’euros anuals. Per acabar-ho d’adobar, segons s’ha publicat, aquests ingressos provenien de la confecció d’uns informes tècnics que ni tan sols ells realitzaven.
Cal remarcar que, a part del ministre, dins la trama s’investiguen vuit alts càrrecs d’Hisenda. Estem parlant de posicions tan extremadament rellevants com secretari d’Estat d’Hisenda, subsecretari d’Hisenda i Funció Pública, director general de Tributs, director general de l’Agència Tributària... La crisi de credibilitat de la Hisenda Pública, un dels principals pilars de qualsevol estat liberal, és absoluta. Què més pot fallar en aquest país?
Tot plegat és tan greu que no puc deixar de preguntar-me com s’ha pogut ocultar durant tants anys. Només pot explicar-se a partir d’unes cadenes d’interessos i unes dinàmiques de poder que perverteixen les institucions de manera estructural. És inversemblant que qualsevol simple funcionari ras estigui sotmès a estrictes mecanismes de control, mentre que l’àmbit dels alts càrrecs, els ministeris i les altes relacions funcioni com un club privat de caça. Els casos Montoro i Cerdán-Ávalos ens remeten més a l’època franquista de La Escopeta Nacional que al que, se suposa, hauria de ser el funcionament d’un estat democràtic en ple segle XXI.
Una derivada de tot aquest desgavell és que detecto, en l’entorn, que ja hem perdut la capacitat d’indignar-nos. Us imagineu què passaria davant casos similars a països com Suècia, Dinamarca o Alemanya? Aquí la societat està tan saturada i fatigada per tants escàndols de corrupció que acabem normalitzant situacions que haurien de ser excepcionals. Suposo que es tracta d’un mecanisme natural d’autoprotecció i subsistència. Amb tot, el distanciament entre les institucions i la ciutadania és cada vegada més pronunciat i la confiança en el sistema es troba sota mínims. No cal dir que tot plegat és terreny adobat per a determinades formacions polítiques que prefereixo ni anomenar.
En fi, aprofiteu l’aturada estival per descansar i passar bons moments al costat de les vostres persones estimades. Si em permeteu parafrasejar Rilke amb una dosi d’ironia, la veritable pàtria són les vacances.