Recordareu segur la polèmica que es va generar fa anys, quan el senyor Carod-Rovira va ser entrevistat en un programa de TVE, i uns “convidats” insistiren a anomenar-lo José Luís, fins que es va enfadar i els va respondre, de males maneres “Yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China”. Els “convidats” evidentment venien ensinistrats per parar-li un parany i ell hi va caure de quatre potes.
Aviat farà tres anys que vaig entrar a treballar en una fàbrica de Llerona. Un dels primers dies passava per la zona de producció, i una operària es va dirigir a mi dient-me “Javier”. Jo li vaig respondre que em deia Xavier, i ella, que Javier i Xavier era el mateix. Ella es fa dir Pili, és andalusa i amb el temps va ser una de les persones amb qui vaig tenir més confiança. Amb el record present de l’episodi desafortunat d’en Carod-Rovira, li vaig respondre que llavors no li faria res que jo l’anomenés “Maria del Pilar” i ho vaig fer amb un exagerat accent català. Em va dir que ni parlar-ne i va quedar de seguida establert que ens anomenaríem Pili i Xavier respectivament.
Aquesta tàctica no falla mai: als nacionalistes espanyols que et castellanitzen el nom perquè odien el català i la nostra cultura i voldrien la seva desaparició, els fa tanta ràbia que diguis el seu nom en català, que abans prefereixen dir ells el teu en català. En el cas de la gent com la Pili, que no hi ha cap odi, sinó un simple costum, quan els dius el seu nom en català i se senten estranys, entenen el nostre sentiment i rectifiquen tot seguit.
Una tàctica similar estic començant a fer servir ara amb els barbarismes. Amb la situació actual, en què el català és constantment atacat per un estat espanyol que n’ha fet un idioma innecessari per al dia a dia al nostre país, no ens salten les alarmes – a la gent del carrer, diguem-ne normal-, quan algú deixa anar un barbarisme, o quan els veiem escrits als cartells o als anuncis. Per exemple, el clàssic “em fa mal la munyeca, tenia hora al metge però m’han aplaçat la visita dues setmanes”. La meva tàctica, quan sento una cosa semblant, és repetir la frase en castellà però invertint els barbarismes: “me duele el canello pero me han ajornado la visita dos semanas”. En tinc tot un repertori, per a moltes ocasions, per exemple, expresso la meva tristor quan “alguien me ha decebudo mucho”, o quan “acompañamos a los tíos al aeropuerto a acomiadarlos”.
La gent se sorprèn, perquè no està acostumada a sentir els barbarismes invertits i de vegades això fa que s’adoni que tan malament sona “tenir mal a les caderes” com “tener dolor en los malucos”, només que el primer l’hem normalitzat dins de l’assumit procés d’anihilació del català. També és cert que molta gent deu pensar que quina bestiesa acabo de dir. Però si només un dels que m’han sentit capta el missatge, ja em dono per satisfet.
He de reconèixer que no sempre aquesta tàctica funciona: si qui m’anomena Javier es diu María o Laura, no li puc tornar la pilota. El mateix em passa amb segons quins barbarismes. Per exemple, amb el típic “a rel de”, calc del “a raíz de” i que en català es diria “arran de”, o amb el “en sèrio”. No sé trobar-los una construcció alhora divertida i xocant per contrastar el barbarisme. Si no és divertida, és fàcil quedar com un pedant o repel·lent, com li passa massa sovint al Virgili, que s’ha consolidat com la pesadilla dels barbarismes a les xarxes (el malsueño de los barbarismos en las redes).
No amagaré que aquest article tenia la intenció de fer-vos somriure una mica i alhora denunciar alguns barbarismes habituals que tots hem fet servir alguna vegada. Tan de bueno lo haya aconseguido, sin atabalar a nadie ni llevarle a un culo-de-saco, però amb fermesa, perquè si no defensem nosaltres el català, no ho farà ningú.