Molts cops a classe dic que no ens deixem enganyar per la idealització que s’ha fet de l’antiguitat clàssica, que no perdem de vista que eren civilitzacions amb fundació pràcticament en l’edat del ferro, una organització tribal i molt lluny de les ciutats de marbre pulcres i ordenades i harmonioses que se’ns ha venut. Amb tot, s’ha d’admetre que funden un marc moral sòlid i molt concret. Un marc que estableix els fonaments del que haurà de ser occident. I no ho fan només a través de la llengua sinó també amb uns règims polítics visionaris (no només la democràcia atenesa sinó també, i per damunt de tot, el dret romà). Quan em toca explicar el pas de la República a l’Imperi i he d’explicar la maniobra d’autolegitimació de l’Emperador August i el seu lligam amb un cert “restabliment dels valors tradicionals”, és molt fàcil pensar en els discursos dels feixismes moderns i caure en l’error d’entendre que August –o fins I tot l’Imperi Romà– sembra les llavors dels totalitarismes moderns. Error. Els malanomenats “valors occidentals”, que no deixen de ser “la romanitat” (és a dir, el respecte als maiores, la dignitas, el ius, la caritas, l’imperium, etc.), són adoptats estratègicament per l’església romana, i amb això s’acaba de constituir un relat de poder i domini que sobrevola tot l’imaginari col·lectiu des dels inicis de la civilització occidental i fins avui. Això em sembla força indiscutible. Si aquests valors ens segueixen representant o no, això sí que és discutible, si volem, però no el fet que hagin constituït tot el que hem sigut i som. I per això alguns cops he dit que, si vivim aquí, tots som catòlics, creguem en el que creguem, perquè, ens agradi més o menys, aquest és el nostre llegat.
Arribats a aquest punt, hem de despotricar del nostre llegat perquè ja no ens representa? Ànims amb trobar una font d’identitat col·lectiva mil·lenària.
El problema apareix quan aquest llegat deixa de ser llegit com allò que és —un marc cultural compartit— i passa a ser percebut exclusivament com una nosa ideològica, com una rèmora casposa que cal abandonar si volem ser moderns, oberts o moralment acceptables. En aquest punt, la crítica ja no apunta al poder, sinó al símbol; ja no qüestiona l’autoritat, sinó el ritual. És aquí on la correcció política comença a fer un pas més enllà, i ja no es limita a revisar llenguatges o estructures de dominació, sinó que posa sota sospita qualsevol expressió simbòlica que no sigui asèptica. Celebrar el Nadal, sembla, deixa de ser un ritual cultural compartit per convertir-se en una afirmació problemàtica. No perquè imposi una fe —que fa dècades que ha deixat de fer-ho— sinó perquè remet a un llegat que alguns prefereixen negar abans que assumir. Però els rituals no són innocents ni prescindibles. Són mecanismes de cohesió, de transmissió i de continuïtat. Eliminar-los no ens fa més lliures: ens deixa més sols. I el més preocupant no és que es qüestioni el contingut d’aquests rituals, sinó que es faci sense oferir cap alternativa simbòlica amb capacitat real d’arrelament. Renunciar a la pròpia tradició pot semblar un gest de lucidesa o de progrés, però sovint no és res més que una forma d’orfandat cultural. O és que (em poso en el pitjor dels casos) s’hi renuncia per no ofendre o molestar algú altre? Les identitats no es poden suspendre indefinidament. O s’habiten críticament, o s’acaben substituint per relats més simples, més agressius o més buits.