No us amagaré que aquesta idea ha vingut veient el half-time show de Bad Bunny, no me n’amago, tot i que feia dies que patia per Vladimir Nabokov a mesura que anaven sortint notícies abominants sobre el cas Epstein.
Anem a pams.
Diria que és Michel de Montaigne, aïllat voluntàriament a dalt d’una torre només amb els seus clàssics, que corona la idea d’humanisme, de manera força paradoxal, perquè és ell sol, alienat dels seus, en un temps en què es tornava a posar l’home al centre i que amb la perspectiva de la història hem decidit malanomenat “Renaixement”. L’humanisme ens ve a dir que l’home és el centre i mesura de totes les coses, que es basta a si mateix, que és prou com per posar-se límits i per ser bo.
Però, en té, de límits? Miri on miri hi veig un colonialisme despòtic, la impunitat dels poderosos, tràfic de persones, abusos a menors, tot el que pot portar-me al pessimisme més llastimós –perdona’m, Il·lustració–, a pensar que l’home no en té, de límits, que la moral està sotaposada als diners i, per tant, ja no és moral ni és re. Si realment es pot comprar tot, si realment tothom té un preu, on queda, la bondat humana? Si tenim la mala sort que el poderós sigui un psicòpata o, com ens estem trobant, un violador i un pederasta, tots en serem còmplices mentre ens vagi repartint diners? Fins a aquest punt ha arribat la perversió del capitalisme.
No vinc a dir “hòstia, el món està fatal”, que hi està; no vinc a fer un lament infructífer del nostre horrible present, no. Vinc a constatar que l’humanisme estava equivocat del tot. Com a mínim aquell que confiava en l’autolimitació moral de l’home. Això ja ho va veure algú després d’Auschwitz, és clar, jo no aporto idees noves, suposo, que si no seria filòsof, sinó que les refresco. Però és que després de l’holocaust encara hi va haver uns judicis, no?, encara es va castigar algú.
L’humanisme no deia que l’home fos un àngel. Deia que era prou racional com per contenir-se. Que la cultura, el pensament i la consciència eren suficients per domesticar la barbàrie. Però què passa quan el poder desactiva qualsevol límit? Quan la riquesa compra silenci, complicitat i absolució? Mentre Montaigne es tancava amb els clàssics per entendre’s a si mateix, nosaltres ens reunim davant pantalles gegants per celebrar l’espectacle. No és una crítica moralista: és una constatació de desplaçament. Ja no busquem límits; busquem estímuls.
Potser sí que l’home és el centre de totes les coses, però llavors no hauríem de permetre gravitar cap al mal més pèrfid i fastigós.
On sí que no cauré de cap manera és en la lectura naïf de prendre’ns això com a oportunitat, de donar-nos les mans i creure’ns la rucada que l’amor pot vèncer l’odi (ho sento, Bad Bunny). L’amor pot servir per sentir-nos moralment superiots –que ho som–, si voleu, però no per vèncer re, fora de les pel·lícules de dibuixos animats. Ho sento si em nego a creure que als grans magnats els vencerem amb el poder de l’amistat.
Potser l’error no és del capitalisme ni tan sols de la modernitat. Potser l’error és d’origen: vam confiar massa en la capacitat humana d’autoregular-se. L’humanisme pressuposa que la cultura refina, que l’educació eleva, que el contacte amb els clàssics modera els instints. Però els nostres poderosos també han anat a universitats prestigioses, també han llegit llibres, també han parlat de drets i llibertats. I, tanmateix, compren cossos, silencien víctimes i converteixen la moral en una variable econòmica més.