Els greus accidents ferroviaris de Córdoba i, pocs dies després, el de la xarxa de Rodalies a Gelida han actuat com un detonant brutal d’una realitat que molts usuaris fa anys que pateixen i denuncien cada dia: el deteriorament estructural del servei ferroviari a Catalunya, especialment a la regió metropolitana de Barcelona.
D’aquest debat necessari, agreujat a més per un caos ferroviari sense precedents, n’han sorgit també discussions estèrils, interessades i profundament irresponsables, que condueixen a una utilització política de les tragèdies.
Una de les més recurrents és la comparació sistemàtica entre el servei de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el de Rodalies de Catalunya, oposant una suposada excel·lència a una suposada incompetència. Una comparació tramposa que acaba alimentant una idea tan simple com falsa: que la clau del bon funcionament és “gestionar-ho des d’aquí”.
Primer apunt. Rodalies fa setze anys que es gestiona des de Catalunya. La titularitat del servei i la planificació es van transferir l’1 de gener de 2010. Per tant, una part molt rellevant del patiment quotidià dels usuaris —retards, incidències, col·lapses— és també corresponsabilitat de la Generalitat. La nova societat negociada, amb participació majoritària catalana, no canvia aquest fet: planificarà i decidirà exactament allò que ja es podia fer abans. Continuarà depenent de les inversions de l’estat, sí, però aquí és on cal una capacitat de negociació inexistent a uns últims anys en què s’ha primat l’enfrontament.
Segon apunt. La xarxa. Sovint s’afirma que la gran diferència entre FGC i Rodalies és qui gestiona les infraestructures. Però aquesta explicació és interessada. La diferència real és la complexitat. La xarxa de Rodalies, gestionada per ADIF, és molt més extensa, antiga i sotmesa a una pressió infinitament superior que la dels FGC. Comparar-les sense tenir en compte aquesta realitat és, com a mínim, deshonest. Tampoc és un problema de capacitat tècnica, ADIF té els millors professionals ferroviaris d’Espanya (i Catalunya), de fet, el debat sempre acaba reduït a canviar noms i cadires polítiques.
Tercer apunt. Les solucions existeixen i són conegudes, però exigeixen abandonar eslògans i manifestacions convocades sobre el patiment de molts catalans per aquells que són part del problema. Cal invertir de manera sostinguda en la modernització de la xarxa i, sobretot, diversificar-la. Treure Rodalies del coll d’ampolla de Barcelona i, en la llarga distància, de Madrid. Apostar decididament per una línia orbital al Vallès, compatible amb el reforç de la mobilitat viària ja prevista, i per un corredor mediterrani real que connecti Barcelona i Andalucía sense haver de passar sempre per Madrid.
Per fer això, cal consens polític, perquè la mobilitat no és un debat identitari, és un dret ciutadà clau per millorar l’accés a l’habitatge, al treball, als serveis sanitaris i educatius i, en definitiva, a les oportunitats vitals d’una majoria de ciutadans.
Persistir en comparacions tramposes és una forma de cinisme polític. És hora de deixar enrere els eslògans, els greuges calculats i la manipulació del conflicte, i apostar per acords entre institucions per un model híbrid de mobilitat que estigui al centre de l’acció pública.