Pel que observo en els tancaments provisionals d’exercici, així com pels comentaris que vaig escoltant en els diferents fòrums empresarials on participo, el 2025 haurà estat un any força bo. A nivell agregat, el Banc d’Espanya acaba d’actualitzar la seva previsió de creixement del PIB a un 2,9% pel conjunt de l’Estat. El Col·legi d’Economistes de Catalunya, en la seva darrera enquesta de situació, mostrava una valoració de 5,8 per a l’economia catalana, màxim històric des d’abans de la crisi financera de 2008. Des d’un punt de vista regional, el darrer informe trimestral del CIESC indicava que un 87,6% dels negocis tenien una expectativa a l’alça o estable per aquest final d’any.
En aquest context favorable, els comptes de resultats empresarials tendeixen a créixer tant en facturació com en resultats. En paraules d’un client arquitecte a qui ha pujat molt la feina, “ens trobem en un moment on hi ha tanta demanda que treballem tant els bons com els que no són tan bons”. Tant de bo aquest marc d‘oportunitats generi un cert efecte crida cap al món de l’emprenedoria.
Avui és Nadal i posar aigua al vi fa mesquí. Amb tot, no puc deixar de recordar que el creixement econòmic que estem experimentant és, en certa manera, fum, fum, fum: quantitatiu i no qualitatiu. És a dir, bàsicament estem creixent en volum gràcies a l’augment de població estrangera que s’incorpora al mercat laboral i al de consum. Però la productivitat, estancada, continua essent l’eterna assignatura pendent.
Una dada que ens hauria de generar moltes preguntes. Espanya és un dels països que més creix de la Unió Europea, però el segon per la cua en taxa de fertilitat: 1,12 fills per dona, molt per sota del llindar de relleu generacional (estimat en 2,1). Si feu un cop d’ull a la vostra taula de Nadal i la compareu amb la de 30 anys enrere, probablement constatareu empíricament aquest fenomen demogràfic. Un país que creix econòmicament però que no permet als joves impulsar els seus projectes vitals està condemnat a l’estancament i a una lenta però inexorable decadència.
En el cas específic de Catalunya, tota aquesta dinàmica té un impacte clar i definitiu en l’ús del català i, parlant sense embuts, en la pròpia supervivència cultural i nacional. Aquest diari recollia fa uns dies que al Vallès Occidental “només un de cada tres vallesans s'identifiquen amb el català com a primera llengua”. Francament, esdevenir una minoria cultural a la terra on has nascut -i on han nascut els teus avantpassats- és una sensació força angoixosa.
En resum, anem creixent i recollint fruits a curt termini, però amb un model que, a mig termini, ens condueix al col·lapse d’infraestructures i serveis públics i, a llarg termini, a la desaparició lingüística i cultural.
Sempre he estat recelós de les teories del decreixement econòmic. Però potser ha arribat el moment d’aplicar-les, almenys quirúrgicament, en determinats sectors de baix valor afegit. Darrerament, per exemple, s’ha produït un interessant debat entorn de la supressió del tipus d’IVA reduït al turisme. Economistes tan prestigiosos com Josep Oliver, Guillem López Casasnovas o Miquel Puig ja s’hi han posicionat públicament a favor.
Segur que podem passar amb alguna barra menys de torró a la taula, ja que créixer, si no és per construir futur, quin sentit té? No oblidem que, quan el fum es dissipa, sovint només en resten les cendres.