Això de l’esperit nadalenc sembla relegat únicament als espots publicitaris que aquests dies inunden les pantalles. No ho dic pels conflictes bèl·lics que tampoc s’aturen en aquestes dates. Em refereixo a situacions més properes com les conseqüències del fenomen de la immigració irregular i el sensellarisme. Sobretot el rebuig que genera en una part de la població.
Les imatges de les persones desallotjades de l’antic institut B9 de Badalona dormint sota el pont de l’autopista C-31 no deixen ningú indiferent. Ràpidament, s’han format dos bàndols, els que s’han mobilitzat de forma voluntària per ajudar-los i els que no els volen veure ni en pintura. L’argument que fan servir aquests últims coincideix amb les paraules de l’alcalde Xavier Garcia Albiol, que els qualifica de gent indesitjable que s’han dedicat a fer la vida impossible als veïns del barri on hi ha aquest antic centre educatiu.
A fer el que ha fet aquest alcalde altres no s’hi haurien atrevit, tot i coincidir-hi ideològicament. Obertament, s’ha negat a ajudar-los al·legant que el municipi no disposa d’espais per acollir-los. Aquest plantejament compta amb el vistiplau de molts veïns i veïnes de la zona i, segurament també, de molta altra gent que no volen aquesta mena d’immigrants.
De mica en mica, el missatge de rebuig va calant. Ja no és una pluja fina, ara és més intensa i fa que opcions polítiques més xenòfobes guanyin posicions com s’ha vist recentment a les eleccions d’Extremadura, on la candidatura d’extrema dreta ha obtingut molt bons resultats.
Però no em vull desviar del fenomen del sensellarisme. Aquí podem diferenciar entre les persones nouvingudes com en el cas de Badalona i aquelles que decideixen viure al carrer per no poder accedir a un habitatge sense que necessàriament siguin immigrants. El nexe comú és que uns i altres no disposen de recursos. Els primers, però, tenen com un problema afegit la seva condició d’immigrants irregulars, la qual cosa els fa molt difícil trobar una feina.
En un cas i en l’altre trobar-hi solucions no sembla fàcil. Aquesta és una patata calenta que ningú s’atreveix a entomar amb valentia. Tot i que l’actitud de l’alcalde Garcia Albiol és molt criticable per aquesta manca d’empatia, podem preguntar-nos què van fer els governs anteriors d’esquerres i les altres administracions.
La sort en aquest cas és que hi ha persones, dins d’aquest mar d’individualisme en el qual naveguem, que són solidàries i s’han organitzat per ajudar aquestes persones fins que els han ofert la possibilitat de reubicar-los de forma temporal. La raó és que estem parlant de persones que han vingut a cercar noves oportunitats lluny dels seus països d’origen.
Els que amb vehemència rebutgen la presència d’aquests immigrants els haurien de sonar les campanetes i tenir un record per aquells familiars que van venir a Catalunya procedents d’altres indrets d’Espanya no fa tants anys amb la intenció de trobar feina i prosperitat. És clar que eren uns altres temps i, com va dir el mateix alcalde de Badalona, el meu pare va ser un immigrant, però la diferència és que ell venia d’Espanya. Vet aquí la diferència, que no és més que allò de “primer els de casa”. La frase segur que us sona i si no hi posem remei encara sonarà més.