Cada Nadal es repeteix el mateix ritual. No falla. Hi ha els llums als carrers, l’escudella que bull durant hores i el cunyat. No parlem necessàriament d’un parent concret —això és només una coincidència administrativa—, sinó d’una figura més profunda: una actitud davant del món. El cunyat és aquell que ho sap tot. Sap què passa realment, sap qui ens enganya, sap qui ho amaga i sap el per què. No dubta, no matisa i no pregunta: afirma. I ho fa amb una seguretat tranquil·litzadora, d’aquelles que conviden a callar més que a discutir.
El cunyat parla fort, interromp amb entusiasme i sol començar frases amb un “això ja ho vaig dir jo”. Nadal és el seu escenari ideal: té públic captiu, té vi i té temps. I aquest any, a més, arriba amb el suport inesperat de la sociologia.
El Centre d’Estudis d’Opinió acaba de publicar una enquesta sobre postveritat i pensament conspiranoic que posa números a una intuïció molt estesa: aproximadament un de cada tres ciutadans a Catalunya presenta un nivell elevat de pensament conspiranoic. No és una metàfora ni una exageració nadalenca. És una dada. Traduïda al llenguatge de taula parada: si sou dotze a dinar, és molt probable que quatre persones estiguin convençudes que la versió oficial no ens explica tota la veritat.
Això ajuda a entendre moltes converses. Per exemple, la que aquest Nadal tindrà categoria de hit: la pesta porcina africana. El cunyat la relata amb ordre narratiu. Tot comença amb l’entrepà de mortadel·la que un camioner italià es va descuidar a l’AP-7, però de seguida això li sembla una versió massa ingènua. El virus ja deu circular i, sobretot, se’ns amaga informació. Si la soca té trets de laboratori —com ha admès el conseller—, el focus apunta cap a l’IRTA, on han entrat la Guàrdia Civil i els Mossos. La resta encaixa sola: preus a la baixa, ramaders ofegats, boicot xinès. Massa coincidències. Quan tot quadra tant, el cunyat ho té clar: hi ha interessos ocults i una mà negra que mou els fils.
Però el repertori no s’acaba aquí. El cunyat és fidel als seus clàssics. La política, per exemple: tots són iguals i tot s’arreglaria en cinc minuts si algú s’atrevís a dir les coses clares. L’educació: el nivell dels alumnes és baixíssim, no com abans. La immigració: dades difuses i frases que comencen amb un prudent “jo no soc racista, però…”. El cunyat no treballa amb matisos, sinó amb percepcions. No necessita proves; li basta la sensació persistent que alguna cosa no quadra.
Davant d’aquest desplegament, el comensal mitjà pot sentir la temptació d’entrar en combat. Error. El combat és llarg, esgotador i inútil. La saviesa nadalenca va per una altra banda. Consisteix a no discutir idees, sinó a gestionar escenes. Fer preguntes aparentment innocents —“i això com ho saps?”—, canviar de tema amb naturalitat —“algú vol més escudella?”— o practicar la retirada discreta cap al balcó o el lavabo. No és rendició. És supervivència.
Potser per això, cada Nadal tinc un costum estrany: rellegeixo l’Apologia de Sòcrates de Plató. Aquest text ens explica que l’oracle de Delfos va sentenciar que Sòcrates era l’home més savi d’Atenes. Incòmode amb el diagnòstic, va anar a buscar algú que en sabés més: polítics, poetes, artesans. Tots parlaven amb una seguretat envejable. De tot. Però quan els feia preguntes, el coneixement s’esfumava. Al final, Sòcrates va entendre que potser sí que l’oracle tenia raó: ell era el més savi perquè era l’únic que sabia que no sabia.
Han passat 2.400 anys. El cunyat segueix convençut que ho sap tot. I no és pas una espècie en extinció.
Aquest article no pretén convèncer ningú. El Nadal no és per això. És per arribar sencer a Sant Esteve, amb les relacions intactes i una mica de sentit de l’humor. Si mentre el cunyat desplega la seva teoria definitiva sobre el món, recordem que no és una excepció familiar sinó un fenomen compartit, potser somriurem una mica més. I potser brindarem, amb discreció, per una saviesa modesta però eficaç: la de saber callar a temps.
Bon Nadal. I paciència.