Festes hivernals
S’acosta la festa del Solstici d’Hivern, també dita Festa d’Hivern. Quan arriba a les cases un personatge vestit de vermell, Pare o Mare Noel, i tibat per un trineu (ep, elèctric!), que deixarà els regals a sota d’un avet fabricat amb resines reciclades. I, en acabat, anirem a jugar al Quinto en alguna entitat del tercer sector. Mentrestant picarem fluixet un tronc, el Tió, no fent-li mal perquè ens cagui llaminadures sense sucre ni additius. I, parlant de dolços i com una gran llicència, portarem els infants a veure diàriament el Llaminer, tot procurant esquivar la plaça on hi ha el campament del personatge d’una altra època, l’Ambaixador.
Amb aquest laberint verbal evitem mots proscrits en l’imaginari d’algunes persones: Nadal, nadales, Pessebre, Pastorets, Reis... Pràctica aplicable a altres festes com Sant Jordi. ¿Per què no Santa Jordina? I això de matar un drac és un acte massa sanguinari...
Segle XXI i drets humans
Som afortunats de viure en un continent on la democràcia el fa singular, amb totes les virtuts i servituds que comporta. La nostra acció pública, la que lideren governs i administracions, es basa en l’escrupolós respecte dels drets humans. Europa és, a més, la baula que enllaça tres religions majoritàries: cristianisme, judaisme i islam.
Aquesta visió europea de pensar i actuar fa que siguem molt comprensius amb la història d’aquestes religions i la seva relació amb la societat actual. El sistema polític en què ens organitzem és laic precisament per consolidar els drets de tothom bo i garantint-los llibertat de creença.
El rol de la cultura i llengua pròpies
Tanmateix, a més d’organitzar-se en un sistema polític avançat, una societat necessita una font d’on beure i alimentar les bases que n’enforteixin aquests trets. Tots els països del món han estructurat el seu marc de convivència al voltant de la cultura i la llengua pròpies existents del país. No cal estendre-s’hi però els catalans, dissortadament, ja sabem com costa mantenir la identitat sense unes estructures d’estat al darrere.
Altrament, seria impossible que la societat es basés en els valors de totes les cultures de procedència de les persones que hi conviuen. És evident que hi poden influir i fer-les créixer, però les societats, com passa també en el món del dret (el cos dels costums en la llei de cada país), s’estabilitzen al voltant de manifestacions pròpies, ja siguin en forma de cançons, danses, tradicions culturals o amb la llengua pròpia del país, l’instrument que més ajuda a facilitar l’entesa i l’accés al coneixement perquè precisament ordena i expressa en forma de llenguatge tot el que veiem del nostre voltant i que necessitem per desenvolupar-nos.
Com pren forma la cultura d’un país
En el nostre entorn cultural, la qüestió és si cal renunciar a, per exemple, sentir o cantar nadales. ¿Puc cantar nadales, fer pessebres, sentir cant gregorià i celebrar el meu sant sense professar fe cristiana? ¿O sense professar-ne cap? ¿Què faig davant de tradicions culturals que provenen de base religiosa? ¿Hi renuncio? ¿Faig un reset per començar a construir una nova identitat cultural i social? ¿O, contràriament, en l’exemple de les nadales, em deixo anar i en frueixo com hem fet sempre perquè sentint-les i cantant-les socialitzem i compartim un mateix imaginari col·lectiu que és la cultura?
Les generacions actuals d’adults venim d’un temps en què era necessari vindicar el rol de separació de religió i afers públics. Però ara fa la impressió que els més joves no hi veuen tan problema. Tothom és més lliure de sentir-se i identificar-se com vulgui, sense tantes cotilles.
Confessió pública
Jo confesso públicament que soc addicte a les tradicions catalanes, ja siguin de procedència religiosa, laica... o d’una sala de ball com La Paloma. Faig pessebre, canto nadales i m’hi emociono com el primer dia, veuré els Pastorets (dilema: ¿Faràndula o Sant Vicenç?), celebraré Reis, festejaré Sant Jordi (i no em caldrà Santa Jordina), sentiré l’Escolania per la Mare de Déu de Montserrat... I tot això ho faré mentre juguem al Quinto a El Ciervo o Can Capablanca, fent cagar el tió a casa, sentint l’Agrupació Coral La Industrial o bé ballant per Cap d’Any i Festes Majors el Rico Vacilón de Compay Segundo o La nit està que crema de Buhos.
I és que, en un context de tantes visions creuades, un es pot sentir vivint una altra mena de clandestinitat. Jo, en canvi, em trobo com si hagués sortit de l’armari. I això sí que és preocupant...