Els poders conservadors, papà capitalisme i les dretes en general han anat privatitzant patrimoni comú. El que va passar fa poc amb el Park Güell n’és només un exemple físic, entre molts d’altres. Posar zones blaves a les nostres platges. Treure les nostres àvies per deixar entrar guiris. Donar les nostres feines a expats europeus que, és clar, són molt més efectius perquè són europeus. I això ha passat sempre, eh. El rescat públic dels bancs va pagar el fitxatge de CR7 i, si tirem més enrere, el delme a l’edat mitjana: l’impost obligatori per a l’església en l’antic règim (que, si ets Espanya, s’allarga fins al 1978).
Aquesta apropiació no només és material: també es dona simbòlicament o culturalment. El que abans era compartit, viu, obert, ha anat esdevenint patrimoni restringit, decoratiu o museïtzat. La cultura deixa de ser una eina de transformació per passar a ser un objecte de consum.
Un exemple claríssim és l’òpera, o la música simfònica en general. Neixen com a formes culturals amb una clara dimensió popular, però amb el temps, els poderosos se les fan seves a base de preus prohibitius i rituals excloents. Què pensaria Herr Mozart, ell que volia fer òpera en la llengua del poble, si sabés que avui les seves obres no són per al poble, sinó per a un reducte adinerat?
Un mecanisme semblant opera en altres àmbits. Pensem en l’accés a l’aire lliure, en els veïns que ja no poden sortir al carrer a l’estiu perquè els carrers són massa plens, en els illencs que ja no poden permetre’s la seva pròpia illa, ni viure-la. El sentiment que un espai deixa de pertànyer-te no és banal: és una forma subtil de despossessió.
Tot això forma part d’un mateix relat. Des del moment en què es comença a arraconar les humanitats com a inútils des del punt de vista de la productivitat industrial —un paradigma que arrosseguem des del segle XIX—, estudiar humanitats es difon com un hobby. És a dir, una cosa addicional a la feina, un luxe. Una afició reservada a qui ja produeix prou durant les seves hores de treball. I si a més tens fills, hipoteca o tres feines, oblida-ho. No et toca.
Com ha passat Shakespeare de ser patrimoni universal a ser un plaer reservat a uns quants erudits? Així. Enganyant-nos. Dient-nos que no és per a tothom, que cal una educació selecta per accedir-hi. I quan dic Shakespeare, dic qualsevol autor. I quan dic selecta, tampoc no apunto tan amunt. N’hi ha prou amb haver pogut llegir amb calma, amb tenir una mica de temps lliure i no arribar rebentat cada vespre.
Era inacceptable quan el franquisme prohibia la llengua i la cultura popular per esborrar la nostra identitat de poble. Doncs no hauria de ser menys inacceptable que avui ens apartin, escanyant-nos amb el treball productiu, de la nostra tradició culta, del cànon universal.
Els poders actuals no ens diuen que no podem llegir o pensar. Ens ho impedeixen per cansament, per manca de temps, per precarietat. El dret a la cultura no és només el dret a consumir-ne, sinó el dret a formar part d’una conversa profunda, compartida, col·lectiva.
Potser avui l’opressió no es disfressa de censura, sinó de fatiga. I la cultura, quan no la podem habitar, esdevé un miratge —una cosa que sabem que existeix, però que no tenim temps ni energia per apropar-nos-hi. I això també és una forma de silenci.
Ens van voler arrabassar la llengua. Ara ens volen arrabassar el pensament. I no ho fan amb porres, sinó amb jornades de vuit hores, hipoteques i l’òpera a cent euros l’entrada.
El capitalisme mata.