Eric Ayala és un jove pizzer de 25 anys. Veí de Sant Quirze, elabora les seves pròpies pizzes al forn que té al pati de casa seva i també mostra les seves habilitats a les xarxes socials. A Instagram ja acumula 109 mil seguidors, a TikTok en té 39,4 mil i 494,2 mil m’agrades i també disposa de canal de YouTube així com de Twitch. Després d’aprendre l’art de la pizza napolitana, el seu pròxim objectiu és obrir una pizzeria a Sabadell.
Qui és l’Eric Ayala?
Sóc un jove de Sant Quirze que sempre ha estat molt apassionat del que fa. Quan em crida l’atenció alguna cosa m’agafa molt fort i m’ho prenc molt seriosament. Ara mateix la meva passió és el món de la pizza napolitana, sóc pizzaiolo-pizzer en italià- i és el que faig.
D’on et ve aquesta afició? Quan va començar?
Doncs va ser de cop. Ni jo ni la meva família estem vinculats al món de la cuina, però ara fa 4 anys vaig començar a mirar vídeos sobre com fer pizzes napolitanes a casa, sobretot de Davide Civitiello, i se’m va despertar l’interès. Ho vaig anar provant i com més fallava més ganes tenia d’aprendre. Volia ser igual de bo que la gent que jo veia a Internet. Llavors vaig decidir fer el curs de la Veracce Pizza Napoletana-associació que preserva l’estil d’aquesta pizza- a Nàpols.
Com funciona el curs?
Va ser una gran experiència. Quan vas allà i comences t’expliquen la història i el funcionament. És una formació de 9 dies en els quals t’ensenyen els ingredients, la massa, com controlar el forn i acabes fent pràctiques. El vaig fer per il·lusió i conèixer Nàpols. En teoria havia de fer dues setmanes de pràctica, però per la COVID no vaig poder. Per això vaig tornar temps després per viure a la ciutat i poder aprendre allà.
Quins altres passos vas seguir per introduir-te en aquest món?
Com et deia, vaig començar anant a Nàpols per fer el curs i en tornar vaig muntar aquest petit espai que tinc al pati on tinc el forn i que s’anomena Il Giocco d’ell Amore. Primer vaig començar cuinant per amics, jo cuinava diferents pizzes i ells les havien de valorar i saber quins ingredients portava i si ho feien bé els regalava un limoncello (riu).
Després vaig obrir els dissabtes com a petit restaurant, la gent podia venir i menjar i també en feia per emportar. Va ser una etapa de molta pràctica, en la qual també aprenia italià. Posteriorment, vaig anar a viure a Nàpols on vaig estar 8 mesos treballant de debò.
Eric Ayala al pati de casa seva / David Chao
Com va ser l’etapa a Nàpols?
Al principi molt dura, és una ciutat molt anàrquica i peculiar. Només arribar vaig trucar a la porta dels pizzers més famosos. Jo volia aprendre, no m’importava fer-ho gratis. Però tots em van dir que no. Llavors vaig conèixer un forner que em va recomanar provar a un restaurant a prop de l’aeroport on no demanaven experiència. Allà vaig començar fent forn durant 1 mes. Perquè allà hi ha dues figures, la del forner i la del pizzer. Primer s’és una cosa i quan ja tens moltíssima experiència, mínim 3 anys, passes a l’altra. Després vaig aprendre amb Roberto i Antonio Moccia. M’ho va posar complicat, perquè té un caràcter molt fort. Però em va donar l’oportunitat i no la vaig desaprofitar. De fet, encara mantenim el contacte i molts cops quan els visito arribo i em poso a treballar amb ells.
De pizzes n’hi ha moltes, per què vas triar la napolitana?
Per mi és la pizza. És tot el que aquesta representa. En descobrir-la em vaig enamorar del seu ecosistema, cap altra té tot el que envolta la napolitana. La filosofia que tenen els seus pizzers i com parlen em va fascinar. Perquè parlen de família i tradició.
Es podria dir doncs, que és una mena d’art?
La cuina i la pizzeria, tal com diu el mestre Gino Sorbillo, són dos arts que coexisteixen, però no tenen a veure l’una amb l’altra. Per exemple tu pots agafar als millors cuiners del món i és molt probable que facin una pizza de pena. És com una altra cosa, és una altra activitat completament diferent i que té molts elements a tenir en compte com la llenya o el forn.
Com és tenir un forn a casa, per què el vas comprar?
Fer pizza napolitana a casa és complicat. No val qualsevol forn, perquè calen mínim 400 graus. Amb el de casa vaig provar de tot, fins i tot ficar-hi pedres, però el vaig acabar trencant. En vaig buscar de bons i vam decidir comprar aquest.
La pizza napolitana és fina i saborosa / David Chao
D’on treus els productes que utilitzes?
Tot el que tinc és italià. Allà tinc petits proveïdors directes que em proporcionen el material. Hi vaig en persona i ens posem d’acord. Ara mateix m’ho envien tot en un magatzem que tinc a Nàpols i quan ho tinc tot m’ho envien aquí.
Quina és la clau d’una bona pizza?
Penso que és tenir un discurs, una manera teva de fer, i posar-ho en pràctica. En el meu cas m’agrada conèixer la tradició de la pizza a Nàpols, com ha evolucionat, conèixer de primera mà els ingredients i tenir molta passió pel que fas.
Canviant de registre, com vas començar a xarxes socials? T’esperaves arribar a tanta gent?
En aquest món de la pizza és important fer-se un nom i tenir marca personal. Com la meva germana Íngrid va estudiar audiovisuals li vaig proposar, ella és qui ho gestiona i m’aconsella. Pel que fa als resultats no m’ho esperava, és una barbaritat.
Ayala fent la seva característica presentació / David Chao
De cara al futur quins objectius tens?
El principal és obrir un restaurant al centre de Sabadell. És un projecte que tinc des de l’inici. El local s’està preparant i, en principi, hauríem d’inaugurar-lo aquest any. També em plantejo fer cursos per ensenyar a fer pizzes, perquè és una cosa que últimament em demanen molt els seguidors.
Per acabar una de divertida, la pizza amb pinya o sense?
Penso que si es fa amb classe, es pot fer qualsevol pizza. La que es fa normalment jo la trobo molt cutre, perquè queda calenta. A mi personalment no m’agrada, però com et dic si al darrere hi ha un criteri i una bona execució tampoc em sembla malament.
