L’Orquestra Simfònica del Vallès va començar el nou curs al Teatre de la Faràndula, i l’endemà al Palau de la Música Catalana, ambdós molt plens, amb un programa d’estructura clàssica i una solista excepcional com a convidada. El director Andrés Salado que, com en les darreres edicions retornava al podi vallesà per obrir la temporada, va acompanyar la violoncel·lista Anastasia Kobekina, a qui li recordem un excel·lent Concert Op. 104 de Dvorák just ara fa un any, també sota la mateixa batuta.
Salado tenia fàcil cedir el protagonisme a la virtuosa, perquè en l’orquestra a les Variacions Rococó de Txaikovski és secundari. En aquest sentit l’acompanyament, més aviat cambrístic i delineat dels primers faristols, reforçava la sensació que la pàgina era poca obra per a una intèrpret que fa cantar el seu violoncel amb la intensitat, flexibilitat, matís en l’articulació, notori vibrato i el domini tècnic general superiors als estàndards. Una personalitat també perceptible a l’arranjament per a violoncel d’un fandango de Boccherini amb la participació del mateix Salado a les castanyoles. En aquest sentit, els bisos que ofereixen ambdós músics compleixen bé: oferir més música mostrant les habilitats dels músics des d’una altra perspectiva i repertori. Siguem tòpics: la química entre els dos era musical perquè es retroalimenta de la personal i viceversa. I lluny de ser un numerets galerista, gests com aquests són més vius, autèntics i artístics que alguns grans concerts.
Prèviament, amb la Simfonia núm.1 “Clàssica” de Prokófiev es van intuir algunes traces del so cercat a la Simfonia núm. 7 de Beethoven: múscul sonor més elàstic que potent; suficient claredat de segones veus; i domini de la pulsació i treball rítmic fent intel·ligibles els quarts moviments de les dues simfonies: un febril, l’altre bastant frenètic amb un punt de precipitació sobre el motiu principal amb una demostració de força i convicció en un autèntic esprint final.
En un plantejament més atractiu que en anteriors visites, fins i tot en la gestualitat més versàtil i menys convencional, Salado donava mostres d’idees i maduració davant una orquestra que s’ha sabut fer seva. Entre els detalls suggestius, poden citar-se el contrast entre els passatges en staccatto i el legato amb petits jocs de tempo a la Gavotta de Prokófiev i, en Beethoven, el contrast de tempo i caràcter entre l’Scherzo i el Trio amb l’articulació i confegint a les seccions en Re major un punt majestuós en el tutti. O, en Beethoven, quasi sense solució de continuïtat al segon moviment, els arcs melòdics ben dibuixats i l’oposició entre seccions líriques i dramàtiques.
Cal apuntar l’actuació del timbalista Marc Cabero amb un so sec i marcant els grupets de notes i l’alternança de rebles breus lligats en Beethoven i la parella de flautes (Isabel Moreno i Elisabeth Franch) en les tres obres, justament correspostes per un públic que va tornar a sortir satisfet amb el programa de l’OSV.
