El Jaume Grau afronta enguany el seu onzè any a l’Escola La Trama de Sabadell i suma 14 cursos com a mestre. Va començar estudiant Química a la universitat i ho compaginava amb les seves tasques com a monitor a l’esplai de La Llar del Vent a la ciutat. “Veia que tenia facilitat en el tracte amb infants i les famílies”, recorda. Aleshores, va entrar a la UAB per estudiar el grau d’Educació. “Va ser una de les millors decisions que he pres”, admet. Aprofitant el Dia Mundial del Docent, aquest dijous, parlem amb ell sobre la vocació de mestre, l’evolució de la professió els darrers anys i els reptes que encara el sector educatiu en el futur més immediat.
Com recordes els teus inicis en la docència?
Els primers anys de feina, fa 14 anys, era una època en què costava cobrir substitucions i hi havia molts canvis de llocs de treball. El primer curs vaig treballar un trimestre a Rubí. Després, vaig arribar a la Concòrdia i fa 11 vaig començar a La Trama.
Treballes en una escola considerada capdavantera en noves metodologies. Què implica això?
La Trama ha evolucionat. Quan vaig entrar, era una escola relativament nova, que no arribava a sisè. Havia sorgit de la iniciativa de cinc mestres davant la necessitat d’obrir una escola al Centre de Sabadell. Van començar un projecte molt innovador, que trencava amb el que teníem fins aleshores a la ciutat, basat molt en l’acompanyament a l’infant. Saber què necessita. Partir dels seus interessos, amb propostes més vivencials.
És el que es coneix com a mètode Montessori?
No té una etiqueta com a escola Montessori o escola lliure. Partim de l’acompanyament. Potser no hi havia escoles que treballessin a partir de projectes i espais de treball. Per exemple, una classe podia voler ser la classe dels felins. Amb això, construíem tot un coneixement (llengua, ciències, matemàtiques…) a partir de l’interès dels infants. Això també ha anat evolucionant per poder millorar aquesta idea inicial.
És una visió que ha anat integrant-se en altres centres de la ciutat?
Hi ha companys que porten els fills a escoles com el Samuntada, per exemple, centres que parteixen de la iniciativa d’escoles Magnet. Són propostes que volen acompanyar els infants en el seu creixement. El Departament d’Educació ha vist que aquesta metodologia és bona i vàlida. El currículum ara parla de partir dels infants. A Sabadell, cada vegada hi ha més escoles que aposten per espais d’aprenentatge en què es barregen estudiants de diferents edats… models que resulten molt interessants.
“Les noves tecnologies han canviat molt la nostra realitat”
Com has viscut l’evolució de l’última dècada en el món educatiu?
Com a societat i, per tant, com a escola, hi ha hagut molts canvis. Sobretot per la immediatesa: allò que vull, ho tinc ja. Això a totes les escoles, fa que els nens i nenes necessitin saber-ho tot a l’instant. I a nosaltres, com a docents, ens suposa el repte de poder donar més moments de calma als infants. Raonar els perquès, el com, i no només el què. En els últims deu anys les noves tecnologies han canviat molt la nostra realitat. Des de petits, tenen accés a moltes eines tecnològiques que potser a les escoles es fan servir, però d’una altra manera.
En aquest aspecte, crec que se li ha de cridar una mica l’atenció al departament perquè és cert que les tecnologies són potents, però no tot s’hi val. Fa uns anys, des d’Europa s’han destinat diners en la formació de les noves tecnologies i, de vegades, fa la sensació que es fa a correcuita. No vol dir que no ens hàgim de formar; hem de saber com funcionen totes aquestes noves eines. Però potser es podria fer millor. Per exemple, ens han d’arribar noves pantalles a les aules, i això ha d’anar acompanyat d’una formació per al docent. Des del meu punt de vista, això suposa una inversió que potser es pot destinar a altres necessitats més urgents, com la contractació de nous professionals per a infants que necessiten més atenció.
Els que vam estudiar fa anys veiem que l’educació camina cap a models amb menys llibres i sense tantes notes. És així?
Aquest procés l’he viscut en l’última dècada. És un procés en què el protagonista ha de ser l’alumnat. Com a mestre, has de ser la persona que el guia, que fa bones preguntes i que ajuda l’alumne a anar una mica més enllà. Que li fem plantejar qüestions que puguin esdevenir aprenentatge. Però no cal demonitzar els llibres. A l’ESO, per exemple, es funciona amb metodologia de llibres i els alumnes que arriben des de La Trama es desenvolupen molt bé. Hi havia certa por al principi per saber com arribarien a secundària. Els alumnes s’adapten i són molt mal·leables. Igual que ho fan a primària, s’adapten a secundària.
No tenir llibres pot funcionar molt bé, però requereix molta feina dels docents per a crear activitats o converses que realment mantinguin l’interès de l’alumnat. Que puguin anar més enllà i esdevenir interessos i aprenentatge. És molt enriquidor per a l’alumnat, les famílies i els mestres. Amb el temps trobes mètodes que et funcionen. Però no és una manera de treballar en què arribis a l’aula i ho tinguis tot fet.
Jaume Grau, professor a La Trama | Aina Torres
En aquest escenari, com es pot homologar l’aprenentatge?
El Departament d’Educació ha canviat el currículum i fa un plantejament nou de l’avaluació. Partint de la idea que és una eina més d’ensenyament i que ajuda el mestre a veure el procés, i no només a qualificar el final d’un examen o un tema. L’avaluació, a mesura que la vas fent, serveix perquè millori l’alumne i la nostra pràctica com a docents. A partir de primer de primària, s’entren unes notes en un aplicatiu, però basant-te en l’acompanyament que has fet. Hi ha escoles que ho fan a partir d’exàmens. Però l’avaluació fa anys que a primària ha deixat de ser numèrica.
A La Trama, fem un informe que arriba a les famílies i no contempla excel·lents o notables. És un escrit en què s’especifica com es relaciona amb els companys, com s’adapta al curs, com porta la llengua, quins aspectes matemàtics domina i quins ha de millorar… Una radiografia de l’alumne que serveix per saber en quin moment maduratiu i evolutiu està. En el tercer trimestre sí que s’estableixen notes, però basats en el procés que hem vist durant el curs, no en una prova, que molts cops és un aprenentatge memorístic i no significatiu.
Funcionar amb espais comporta noves obligacions per al mestre…
Treballar d’aquesta manera requereix que els docents estiguem en constant formació. Pot sorgir un tema, per exemple, sobre la prehistòria. I has d’estar preparat per fer un bon acompanyament. Hi ha molta coordinació en el claustre per saber com treballar els espais. Una de les qualitats que hem de tenir els mestres és aquest aprenentatge continu. No només pels canvis que imposa el departament, sinó també per interessos propis. Les circumstàncies de l’alumnat també condicionen això. Pots tenir un alumne amb TEA i t’hauràs de formar en aquest camp.
Com veus el futur de l’ensenyament?
A primària i a infantil no visualitzo grans canvis en els pròxims anys. Potser a secundària sí que és on es poden fer més passos. L’ús del telèfon mòbil, per exemple, és un repte creixent. Pot ser una eina molt útil en l’aprenentatge, però molts instituts no fan un ús del mòbil en aquest sentit i això provoca problemes. Per exemple, la irrupció de la intel·ligència artificial és un repte molt gran. Però a primària no crec que suposi un impacte tan important, molt diferent del que ens ha tocat afrontar en els últims anys amb tauletes, ordinadors, recerques a internet… Són qüestions per a les quals hem de continuar preparant-nos.
