Aquest juliol farà vint-i-quatre anys que Montse Vilanova va entrar al Centre Metal·lúrgic, vint dels quals a la direcció adjunta. Des de finals del passat 2023, ha agafat el relleu de Gabriel Torras, de qui només té paraules d’agraïment, després que la presidenta Alícia Bosch apostés per ella per agafar el timó de l’associació patronal.
En quina mesura canviarà el Centre Metal·lúrgic, ara amb vostè al capdavant de la direcció general? No aplicaré cap canvi radical ni vinc amb idees totalment diferents de les del Gabriel Torras. També he format part del Centre que ha estat fins ara. Hi ha hagut un líder, però hem treballat conjuntament amb temes estratègics i he format part de totes les decisions. Potser canvia l’estil personal: el Gabriel, amb tants anys a la direcció, tenia una mirada institucional, i jo potser tinc una mirada més executiva. M’obsessiona el servei a l’empresa, i per això sempre parlo de finestra única a les empreses.
Detalli’m això, de la finestra. Quan una empresa tingui qualsevol oportunitat, problema o necessitat, que ens truqui, sense preguntar-se si el Centre Metal·lúrgic ho fa o no. Hem de ser capaços de solucionar-ho amb els recursos que tenim o els hem de buscar. Som la tercera mà de les persones que hi ha al capdavant de l’empresa.
En un context canviant, quina és la principal preocupació de l’empresari? La seva competitivitat. Avui dia ja no es competeix a Europa, sinó amb el món sencer. El que passa a una punta de món, t’acaba afectant, i l’exemple més clar és la guerra de Rússia, on moltes empreses tenien un mercat que representava un percentatge important de la seva facturació. Paral·lelament, la manca de talent també és un altre problema que s’ha convertit en un drama perquè no s’estan formant les persones que es necessiten.
Què s’hauria de fer, doncs, per revertir aquesta situació? No s’està orientant com tocaria. S’està orientant en funció del centre on estigui estudiant l’alumne. És a dir, si un institut ofereix batxillerat, els orientarà a batxillerat, sigui la millor opció o no per a l’alumne, perquè al final, han de ser viables. Hi hauria d’haver una orientació externa per als alumnes perquè realment es coneguessin les necessitats reals laborals i es pogués orientar millor l’alumne.
S’està fent prou des de l’administració per ajudar l’empresari a la creació de llocs de treball? Estem en un moment en què tothom es veu en cor de dir com han de treballar les empreses. Ara ens trobem que indústries d’altres països siguin més competitives, perquè avui dia, després d’aprovar-se diversos permisos, és el treballador qui governa la seva jornada laboral, i fa molt complicat a les empreses industrials tenir una programació estable. El Govern d’Espanya s’està posant en qüestions d’àmbit laboral que no s’hi havia posat, com platejar la reducció de la jornada, que impacta directament al compte de resultats. Amb estudis que avalen que la productivitat no para de baixar, i reduint hores, no només perdem competitivitat, sinó que d’alguna manera les estem enfonsant.
Continua, l’empresari, sent una persona que es veu amb recel? Hi ha una mirada cap a l’empresari com una cosa fosca, un monstre, amb una ambició desfermada. Ara assisteixo a diverses juntes directives, on parles directament amb els empresaris, i tots estan preocupats pel benestar del treballador, perquè al final una empresa depèn del seu equip. Tenim molta feina en aquest àmbit: la gent ha de visitar les empreses i veure la realitat del dia a dia, perquè està molt allunyada del que diuen els mitjans i els sindicats.
En aquesta línia, i en l’àmbit local, quin paper de lobby ha de fer el Centre? Continuarem de la mateixa manera, apretant com ha fet el Gabriel Torras perquè ha estat excel·lent. He begut d’aquesta font i, per tant, ho porto a l’ADN. A nosaltres ens preocupa protegir els interessos de la indústria, i quan collem no és una qüestió personal, és perquè s’està perjudicant un teixit productiu del qual nosaltres tenim el deure de protegir. Alhora, també teixirem complicitats i anant acompanyats de qui cal anar, perquè és com pots avançar.
Gabriel Torras i Montse Vilanova, aquest dijous a la seu del Centre Metal·lúrgic / V. CASTILLO
Quina diagnosi fa de la ciutat? Hem de fer atractius els polígons de la ciutat, dotant-los de serveis, fer-los segurs i fer que el transport públic hi arribi. És sabut que molts joves no volen o no poden tenir un vehicle propi, i això no hauria de restar oportunitats. Hi ha polítiques del govern que no son del tot coherents. S’ha de cuidar l’empresa perquè no pot ser que sigui la que contamina, la que fa soroll i la que ningú vol tenir al seu costat. Això és per manca de coneixement i de visitar empreses. Hi ha metal·lúrgiques que van amb bata blanca.
A què es refereix quan s’ha de cuidar l’empresa. S’ha de ser més eficient. Sí que és veritat que la demanda de llicències ha baixat, però la realitat és que encara continuem sent lents a Sabadell. Continuem sent poc amables moltes vegades amb les empreses, tenim un sòl car i continuem posant les coses difícils.
Recentment, com a membres del Consell d’Economia Productiva, vau traslladar al tinent d’alcaldessa de Promoció Econòmica i Projecció de Ciutat, Lluís Matas,la necessitat de crear l’Agència de Promoció Econòmica. És optimista? S’ha demanat perquè és una cosa més ambiciosa que la Taula per al Desenvolupament Econòmic, però s’ha anat rebaixant i ara es convoca quan els va bé. Fa quinze dies que hem demanat que es convoqui una nova reunió de la taula, on ja portàvem diversos punts sobre la taula, i avui dia encara no tenim data.
Sabadell no és business friendly? És urgent que ho siguem. Crec que el govern s’ho pren poc seriosament i ho veuen més com un problema perquè no ens veuen com a partners. Vam tenir una reunió amb el Lluís Matas, i ens va oferir rendir comptes cada mes, però vam dir-li que cada tres mesos era suficient. Però aquí ens hem quedat: de voler venir cada mes a no tenir notícies ni a una data. És sorprenent el discurs que hi ha, perquè es ven suport, creixement, però una cosa tan bàsica com la taula, que entenem que és la primera pedra per arribar més amunt, ja no ens en sortim.
Gabriel Torras: “El Centre Metal·lúrgic ha crescut al ritme de la indústria”
