Per què les relacions del poder Espanya són com són? Hi ha dos estats, un visible i un altre invisible? Quin paper tenen els partits, el poder judicial, la policia i els grans grups de comunicació a mantenir els fonaments de l’Estat? Els periodistes Ferran Casas (1977) i Joan Rusiñol (1979) presenten Espanya no es toca. Les cartes de l’Estat al descobert aquest dimecres a les 18h a la Llar del Llibre de Sabadell. Una radiografia inèdita i incòmoda sobre la democràcia espanyola, l’anàlisi d’un sistema rígid que acumula dècades –fins i tot segles, segons com es miri– d’escàndols.
Un aclariment abans que res: és Espanya no es toca o l’Estat no es toca? Espanya no és més que el que surt al llibre?
Ferran Casas: Sí, és clar. Per sort, Espanya és molt més del que apareix en aquest llibre. Utilitzem Espanya com a sinònim d’Estat i dels seus poders. És el que anomenem el consell d’administració de l’empresa Espanya SA, que té el rei com a president, i tota una sèrie d’actors polítics, econòmics i judicials que defensen uns determinats interessos.
Joan Rusiñol: Hi ha una idea jacobina d’Espanya, de l’Estat, que té continuïtat històrica i ha arribat fins als nostres dies. Una matriu històrica que s’entronca en l’espanyolisme.
En aquestes pàgines hi ha converses amb persones que coneixen bé l’Estat –el que es veu i el que no es veu–. Polítics com Zapatero, Aguirre, Mas, Aragonès, i Monedero, i persones del món editorial, com Juan Luis Cebrián. Us ha costat parlar amb ells?
Rusiñol: Quan vam decidir posar el focus a Madrid, ens vam témer que no trobaríem receptivitat. I no ha estat així, no ens ha costat!
Casas: Hi ha hagut 700 llibres que han parlat del Procés fins ara, el que ens ha mostrat només una part. Volíem documentar el fons de la qüestió, entendre per què l’Estat va reaccionar com va reaccionar amb la irrupció de Podem primer, i després amb els independentistes. Era necessari donar-los veu per visualitzar que hi ha dos estats: l’estricte –Govern, el Congrés dels Diputats, els partits– i el que està fora de control democràtic –alguns poders polítics, econòmics, judicials i mitjans de Madrid–.
I Puigdemont i Rajoy, dos dels grans protagonistes de la pugna Estat-Catalunya?
Rusiñol: No hi hem intentat contactar, perquè no era el nostre objectiu. Ens hem trobat amb persones que o bé volien refermar les seves posicions, com Aguirre, altres que volien tenir l’oportunitat de dir-hi la seva, com Zapatero, i altres que no havien parlat en el món editorial madrileny. Hi apareixen persones com Javier Ayuso, que tot i ser poc conegut esdevé un testimoni excepcional de les interioritats en el relleu de Joan Carles I com a rei d’Espanya.
És d’actualitat. Avui mateix han sortit nous detalls sobre les informacions falses d’Interior sobre Xavier Trias. La Fiscalia ha obert la primera causa sobre l’operació Catalunya. Al llibre hi ha nombrosos exemples de les clavegueres de l’Estat: des dels GAL al catalangate. Aquestes “campanyes de destrucció personal” ara estan al punt de mira. Això frena l’actuació del sistema judicial i policial?
Casas: En absolut. Si no actuen és perquè no hi ha una amenaça, com ho eren Podem i els partits independentistes el trienni 2014-2017. Ara mateix, com a molt els preocupen les cessions que pugui fer el PSOE a ERC i a Junts. I, per cert! Pedro Sánchez posa interès en les clavegueres i culpa de tot el PP, però no oblidem que tot el sistema policial, judicial i mediàtic no podria haver actuat sense el beneplàcit del PSOE, que mai ha fet canvis estructurals sobre el model heretat de la transició.
Encara sobre les clavegueres, apunteu cap a un escenari en què el cost personal del lawfare és baix i en què cap ministre d’Interior ha fet canvis estructurals. Tampoc Grande-Marlaska.
Casas: Justament és això. Els mitjans ens equivocarem si solucionem aquesta polèmica demanant a Rajoy que pagui pel que ha fet. Hi ha tot un sistema al darrere, com s’explica al llibre.
La monarquia és omnipresent al vostre diagnòstic. Apareix com una figura incapaç de ser neutral i simbòlica, que actua per condicionar el pacte contra el PNB el 2009, al discurs del 3 d’octubre… Per què la corona no manté una certa distància amb la política, com altres monarquies europees?
Rusiñol: La monarquia és el principi i el final d’Espanya, i té una missió molt clara: garantir la unitat d’Espanya i protegir la seva pròpia continuïtat. I per això en el trienni 2014-2017, se suma al combat contra la ruptura amb l’Estat que representen Podem i els independentistes. Trencar vol dir acabar amb la monarquia.
Casas: El rei Joan Carles va heredar el poder absolut de Franco i es va quedar amb un poder simbòlic a canvi de fer negocis i de barra lliure a la vida privada. Dit això, per ser justos, la monarquia té un paper difícil: la Constitució del 1978 va establir que el rei tindria un paper moderador, i això és difícil d’encabir. Si Felip VI intervé el 3 d’octubre, s’extralimita, i si ara no fa res per aturar l’amnistia, es queda curt… i tot plegat es produeix en una situació molt diferent de l’Espanya dels vuitanta en què el seu pare va ser vist com a salvador de la democràcia amb el seu paper el 23-F. Fins i tot a Catalunya, que també havia estat monàrquica.
Aquella Catalunya, en què fins i tot Jordi Pujol defensava la corona, queda lluny.
Casas: Catalunya va ser molt monàrquica i joancarlista. Felip VI s’ha trobat en un escenari molt diferent: davant del risc que Catalunya, el País Basc i part de l’esquerra li giri l’esquena, ha posat la monarquia en mans i al servei de la dreta, mentre el PSOE s’ho mira en stand-by.
El PSOE surt constantment en el paper de la trista figura, com un partit que no ha sabut o no ha volgut canviar el sistema. No creuen que Pedro Sánchez va per un altre camí amb l’amnistia?
Casas: L’únic president socialista que ha intentat fer canvis profunds va ser Zapatero. Pedro Sánchez no ha volgut canviar un PSOE que ha viscut de l’accidentalisme. Mentre que el PP té una gènesi clarament conservadora, el PSOE va donant bandazos, com es diu en castellà: ni amb la majoria absoluta brutal de Felipe González el 1982 es van posar a fer canvis sobre tota l’herència del franquisme, amb l’argument que amb cent morts d’ETA a l’any no s’hi podia fer res. Aquest accidentalisme és discutible, i més si ara Pedro Sánchez ja no té el terrorisme com a excusa. El mateix que tira endavant l’amnistia és qui va intentar ser president amb els vots de Ciutadans…
Rusiñol: Pedro Sánchez necessitava set vots, i per això ha fet aquest viratge. Crec que caldrà temps per veure si el canvi és circumstancial o es consolida, i també és d’hora per saber si es configuren dues Espanyes en l’àmbit polític: una Meseta blava i conservadora, i un Mediterrani dominat pels socialistes.
Quim Nadal, que havia estat un dirigent destacat del PSC, assegura al llibre que els socialistes catalans mai van saber aprofitar la seva autonomia i defensar un canvi federal real dins del PSOE.
Rusiñol: El PSC d’avui no és un partit autònom perquè s’ha diluït en el PSOE. Així i tot, i encara que sembli contradictori, el PSOE defensa posicions federals quan no està al govern, mentre que els socialistes catalans s’han convertit en un partit d’ordre, menys d’esquerres, que li està bé gestionar l’autonomia.
Apunteu a un ‘tornisme’ PP-PSOE, a l’estil del model antidemocràtic de Cánovas i Sagasta de finals del segle XIX. Ciutadans ha desaparegut i Podem està de camí… I Vox irromp.
Casas: El sistema electoral afavoreix el bipartidisme. Els grans partits en tenen prou amb 15.000 vots per treure un escó a Sòria, però els tercers i quarts, des del CDS a IU, sempre ho han tingut més difícil. Podem i Ciutadans van pujar quan interessava i ara el mateix sistema els ha destruït.
Rusiñol: En paral·lel, Vox ha aparegut per la pulsió repressiva de la transició que es va tornar a despertar en el trienni 2014-2017. Representen la cultura política d’aquells que tenen por a la ruptura.
El focus és a Madrid, però hi ha alguna cosa que no s’hagi fet bé des de Catalunya? Des dels vuitanta, passant per Artur Mas, que reconeix no haver sabut llegir el deep state, fins a Puigdemont i Aragonès.
Casas: Hi ha hagut un menyspreu al poder de l’Estat. Nosaltres ens hem cregut molt llestos i que ells eren molt tontos i no, no és així. El resultat del Procés és l’evidència: vam passar de pensar que es podia fer la independència i repartir actius i passius amb l’Estat, a constatar la fermesa dels poders ocults quan el Govern d’Espanya és incapaç de respondre per ell mateix.
Considera que l’actual govern de la Generalitat, d’ERC, n’ha après i ha adoptat una estratègia més intel·ligent?
Casas: Entenc que, a diferència de Junts, estan en una partida a llarg termini. No obstant això, haurien de ser més agressius. S’equivoquen si pensen que Pedro Sánchez fa l’amnistia per convicció, perquè això s’acabarà quan el PSOE no necessiti els seus vots…
Des del centralisme econòmic a les males pràctiques policials i judicials… és complicat fer una lectura optimista després de llegir ‘Espanya no es toca’. Hi ha marge per trobar una solució?
Casas: S’han d’implementar controls independents al poder judicial i unitats de controls interns a la policia per mirar-se amb lupa intervencions com la de l’1-O. És important que el ministre de l’Interior deixi de ser un representant sindical d’un cos, i sobretot que no hi hagi impunitat… Però, en tot cas, no soc gaire optimista.
Per reformar el sistema i aconseguir que Espanya deixi de ser una “democràcia intermitent o irregular” també ha de caure la corona?
Casas: Segurament. Si cau la pedra, cau tot l’arc. Perquè canviï el sistema actual, per poder fer un nou repartiment de les cartes, hauria de passar un cataclisme. La independència de Catalunya també hauria pogut ser un incentiu per poder reformar Espanya.
I Catalunya? Catalunya no té deficiències democràtiques?
Casas: Sí, hi ha comportaments i actituds que recorden les de l’Estat espanyol. L’administració catalana està basada en l’espanyola, i si Catalunya fos un estat, algú podria tenir la temptació de copiar algunes coses…
Ferran Casas i Joan Rusiñol presenten ‘Espanya no es toca’ a Sabadell
