La sabadellenca Lourdes Martí és professora de català i castellà a secundària a l’Institut Ca n’Oriac. També periodista. Recentment, ha publicat el llibre Docente en construcción. A través d’una crònica com a professora novella de secundària, l’autora ens convida a explorar el camí que va des d’un aterratge caòtic en un centre educatiu fins a la consciència de sentir-se part d’un equip. Malgrat d’un inici “diferent del que m’esperava”, Martí assegura que “ara vaig cada dia a treballar com la més feliç del món”.
Per què decideixes escriure aquest llibre? Va haver-hi un moment de la meva vida que vaig decidir canviar d’ofici. Coneixia el món de la docència des de fora perquè havia estat periodista vinculada a l’educació. Vaig pensar que volia passar a l’acció. No només observar l’educació des de fora, sinó formar-ne part. De seguida vaig veure que les coses no eren i no manaven com jo m’havia imaginat. No aconseguia ser la ‘profe’ que m’imaginava que seria. Vaig començar a prendre nota de les coses que em passaven i al voltant hi teixia alguna reflexió. Tot això es va convertir en un llibre.
És quasi com un missatge a les persones que també volen posar-se davant la pissarra. Els nous docents detectaran, amb aquest llibre, que els passi el que els passi, no són els primers. I tenen a les seves mans el poder per afrontar-ho i reconduir-ho. Quan pareixes mai ningú ve i et diu el dolor que pot comportar el part. Amb l’accés a la docència passa una cosa semblant. A molts docents ens han passat coses, però no les expliquem perquè preferim oblidar-les. Quan em va passar vaig pensar que era un desastre o que no servia per a ser professora. Aquest és un estadi pel qual passem part del professorat. I amb aquest llibre, escrit des de la vulnerabilitat, vull explicar-ho.
Lourdes Martí amb el seu llibre ‘Docente en construcción’ / David Chao
Ens en pots donar algun exemple, d’aquestes coses? Et pots trobar que no hi ha un pla d’adaptació del professorat, per exemple. A mi, la Generalitat em va adscriure un 8 de setembre. Aleshores, les classes començaven el 14. En aquest sentit, encara vaig ser afortunada. Entre l’1 i el 8 hi havia un pla d’acollida de professors. No el vaig poder fer. Quan aterres al sistema, hi aterres quasi com una vaca caiguda d’un helicòpter. El sistema moltes vegades no preveu res. Al revés, ho han anat complicant amb el temps. Tinc companys que han arribat a l’escola el dia 12 de setembre. I us recordo que el dia 12 ara ja hi ha els alumnes a l’escola. I l’any passat va ser el dia 7.
Com és el primer dia que et poses davant de 30 cares noves? Impacte, impacte. Tu arribes allà pensant que compartiràs un seguit de coses, i ja està. Però allò que a tu t’apassiona, potser no és gens apassionant per als teus alumnes. Els tenim sis hores allà, fent una classe rere una altra. Ho hem d’entendre.
Dius que endinsar-te en el món de la docència ha estat de les millors decisions que has pres. No tornaria enrere per res del món. És la feina més creativa que conec. Tu tens un currículum; i tu t’hi deus. Els estudiants han d’aprendre una sèrie de conceptes. D’acord. Però la manera de fer-los arribar aquí pot ser tan creativa com tu vulguis. Això hi ha poques feines que ho tenen. I se’t premia sempre: si ets creatiu l’alumne ho reconeix.
