Cada vegada més sabadellencs viuen fora de la ciutat. Les oportunitats professionals o les ganes d’alimentar un esperit intrèpid obren la porta a l’aventura lluny de casa. Casos com el del Jaume, l’Andrea i el Victor mostren algunes motivacions de la decisió, però també evidencien que el vincle sentimental amb Sabadell és sempre present.
Jaume Castan, mitja vida lluny de casa
“Soc sabadellenc i arlequinat fins a la mort”
El Jaume Castan té 39 anys. Va marxar de Sabadell el setembre del 2004, quan en tenia vint. “Porto, literament, mitja vida fora”, riu. Primer va anar a Belfast a estudiar. “L’any va anar molt bé i m’hi vaig quedar. Vaig fer el doctorat, després vaig tenir un fill i hi vaig ser fins als 27 anys”, repassa. Des del 2012, viu a Dinamarca. La motivació del canvi va ser eminentment professional. “Em va sortir una feina d’especialista en recerca en un post doctorat, que a Dinamarca estan molt ben pagats”. Actualment, treballa de professor de política internacional a la University of Southern Denmark, on fa uns mesos va ser distingit com el millor docent del centre entre més d’un miler de professionals.
El primer cop que va fer la maleta, alimentava el cuc de la curiositat. “Al principi va ser exclusivament una aventura, per viure noves experiències. Després, és una qüestió de creixement professional i també de manca d’oportunitats a Catalunya”, on diu que ha mirat ofertes fins fa poc temps. “Com que les coses em van molt bé, tampoc ha estat una obsessió. El 2019, em vaig comprar un apartament aquí i, per tant, vaig decidir que seria una cosa permanent”, relata, descartant tornar.
És inevitable, però, mantenir el lligam amb Sabadell. “Hi ha dues coses que trobo a faltar. Evidentment, la família i els amics, un clàssic. L’altra és anar a la Nova Creu Alta. Soc soci del Sabadell i és la meva manera d’estar connectat amb la ciutat. Cada setmana pateixo com tots els arlequinats. Ploro i crido veient l’equip i fins i tot he enganxat amics. Gràcies a mi, hi ha molts amics que també miren el Sabadell. Aquí em declaro sabadellenc, sabadellista i arlequinat fins a la mort”, reivindica sobre un sentiment cada vegada més fort. El seu seient al gol nord ja espera la pròxima visita.
Andrea Mullor, un viatge amb bitllet d’anada
“Estava desencantada i va ser el moment de fer el pas”
L’Andrea Mullor té 28 anys. Va marxar als Estats Units fa més d’un lustre. “Va ser en acabar la carrera. Estava desencantada. No sabia si volia dedicar-me al que havia estudiat i em va semblar un bon moment. Tenia un amic vivint aquí i em va oferir un lloc”, diu sobre el destí triat, a uns 90 quilòmetres de Nova York. El gran canvi respecte a Sabadell, admet, és el ritme de vida. “Em vaig trobar una zona més rural del que m’esperava. Sabadell és una ciutat on ho tens tot a prop. Aquí hi ha sobretot granges i has d’agafar el cotxe per anar a tot arreu, amb un transport públic pràcticament inexistent”, explica sobre un dia a dia que l’ha anat seduint.
Com en altres casos, la manca d’expectatives laborals va incentivar el viatge. “Vaig venir amb un bitllet només d’anada i fa impressió. Però a l’octubre farà set anys i estic contenta de la decisió”, diu. Amb tot, però, també ha hagut de renunciar a moltes comoditats. “El temps, el menjar… Però sobret no poder anar caminant a tot arreu, que sembla una tonteria”. Malgrat que ha fet visites a Sabadell, reconeix que la distància ho dificulta més del que voldria. “És un vol de set hores i cada vegada que haig de tornar és un enrenou”. De moment, no descarta tornar. “Ara tinc una bona feina que m’agrada molt. Tinc un bon sou i ara estic en una situació còmoda”, exposa.
Victor Domingo, un rodamon amb Sabadell a l’horitzó
“Ser fora esborra molts prejudicis”
El Victor Domingo està a punt de fer 27 anys. Des de ben jove, va iniciar un periple que l’ha portat a Dubai, on es va establir el gener del 2023 després de viure a Chicago. “He estat més temps vivint fora que dins”, confessa. La primera experiència fora va ser a Newcastle, al Regne Unit, l’any 2016. Després, va viure estades a França i Islàndia. El 2018 va aterrar als Estats Units, on va treballar en un campament de nens a l’estiu. Des d’aleshores, amb el parèntesi de la pandèmia, ha estat lluny de casa. Un Erasmus a Austràlia, el seu somni des de petit, o un màster a Madrid han omplert el seu passaport de segells. “Per una cosa o altra, sempre he estat fora”.
L’any passat, va arribar a Dubai, on vivia la seva parella. Allà ha trobat una societat molt diferent. “Sorprèn la cultura de cada lloc. La gent pot pensar que a Dubai és molt restrictiva i conservadora. Tenim molts prejudicis i quan vens aquí i veus com és la gent, et marxen tots. Pensava que Texas, per exemple, era com el Far West. Però tots aquests mites et marxen”.
En aquest temps ha après a valorar el que tenim aquí. “Crec que no som conscients de les facilitats de les quals gaudim. Hi ha coses a millorar, però crec que moltes vegades no ens adonem de com som d’afortunats. Tendim molt a tirar-nos pedres sobre la nostra teulada, però quan surts valores molt més el que tens. Fora veus problemes reals de la gent. He presenciat un tiroteig al mig de Chicago. Són realitats que et fan apreciar coses que donem per segures a casa nostra”. Dubai, sosté, és tot el contrari en matèria de seguretat. “Per exemple, totes les cases estan obertes. És bonic veure tots els contrastos que t’ofereix el món”, emfatitza.
El Victor, que treballa en remot per a una empesa espanyola, troba a faltar especialment el dia a dia a Sabadell. “Passejar, prendre un cafè a una terrassa. Tenir la gent a una mateixa zona. Espais per caminar. En contraposició, aquí necessites sempre el cotxe i les distàncies són molt més llargues. Trobo a faltar viure el lloc on ets i gaudir d’aquest entorn”. Per tot això, té clar que tornarà a casa. “Vull fer-ho en cinc o sis anys. La meva parella és de Madrid, i no sé la destinació exacta, però tornarem”, tanca.
