El passat dia 31 de maig rebo un missatge de whatsapp que diu: “Bon dia! Encara estic al Trueta perquè hi ha canvis, no és crític i de moment no m’he de morir, tan sols un canvi de rumb: la medicació me l’han de canviar, ja que ha deixat d’actuar i han aparegut nòduls nous al fetge. Per tant, estic tocat, però refent-me del petit sotrac. Ara la prioritat és baixar la bilirubina a nivell acceptable per poder començar amb la nova químio. Ja m’han dit que me la poden posar estant aquí a l’hospital, que a banda estic amb l’antibiòtic, així que millor que millor, i a seguir batallant!!”
Uns dies després el vaig pujar a veure a Girona i estava ben animat i content, em va tornar a dir que no patís, que no era la seva hora, però també em va dir coses com que res és fàcil en aquesta vida, i que de tot se n’ha de treure la part positiva. Quan feia una estona que xerràvem, em solia dir “aquestes converses ja no ens les pren ningú!”, i jo sentia com ell les vivia amb una intensitat major, sentia com espremia cada frase no com si fos l’última, però com hauríem de fer tots quan estem amb persones estimades. Fa pocs dies s’acomiadava dient: “Fot-li gas a la meva salut i envia’m forces per començar el nou tractament amb bona energia”.
El Marc, entre moltes altres coses, era tècnic informàtic, assessor digital i consultor per qualsevol aparell que no funcionés correctament. Mai es treia la gent de sobre i sempre dedicava tot el temps que se li demanés. L’última persona de la Terra amb qui qualsevol de vosaltres es podria discutir. Aquests sotracs no tenen cap sentit. La mort treu la gràcia a la vida, només ens deixa el record, que no és poc. Hi ha qui dirà que és injust, però si la justícia no existeix, la injustícia tampoc. On tots estarem d’acord és que és del tot incomprensible.
L’amor per una persona estimada no passa, és fals que el temps ho cura tot. Si marxa algú important ningú ocupa el seu lloc, el buit que deixen les grans persones és per sempre.
Ara el Marc ens deixa un altre de buit, immens, que ningú pot omplir perquè res ni ningú són el nostre Marc, l’amic, caminador, corredor, esquiador, ciclista i sempre disposat al que fes falta.
Adeu, Marc Muñoz, fill del Joan Sports, fill de la Maribel i amic de tothom que el va conèixer.
