Exhibició de força i delicadessa d'Albert Guinovart al Teatre Principal

Obres de Debussy, Tailleferre, Poulenc i Guinovart. Albert Guinovart, piano. Teatre Principal de Sabadell. 10-11-23. Divendres vam gaudir d’un altre concert memorable a les Joventuts Musicals. Era el quart dels cinc recitals previstos dins la residència artística del pianista i compositor Albert Guinovart (Barcelona, 1962) a l’entitat sabadellenca, durant la temporada passada i aquesta. Després de la primera actuació centrada en Chopin, la segona amb música espanyola i la tercera dedicada a compositors russos, en aquesta ocasió Guinovart va centrar-se en compositors francesos del segle XX i algunes peces pròpies. D’aquesta manera ampliava el recorregut variat i complet per bona part del repertori per a aquest instrument, i que va sorprendre per la inclusió de la infreqüent Les soirées de Nazelles de Poulenc. Amb ella arrenglerava lirisme, la distensió i el cantabile alternant-les amb les variacions de rítmica intrincada, exhibició i màxima dificultat acrobàtica i tècnica, alhora que de resistència física en extreure sonoritats poderoses i vertiginoses (efectes percussius, fortíssims, diversos tipus d’atacs). Prèviament i com a contrapès, l’ Impromptu i el Vals lente de la compositora Germaine Tailleferre, pertanyent al Grup dels Sis com Poulenc, perllongava la flaire lírica de la Suite bergamasque de Debussy amb què va obrir la sessió. De sonoritat plena, notable delicadesa i un rubato que atorgava flexibilitat al discurs i encaixava amb un ús del pedal mesurat, la seva recreació va tendir cap a una concepció moderadament romantitzada, més propera a l’herència de Fauré que a l’estilització i experimentació d’obres posteriors de Debussy. Com de costum, ho va interpretar tot de memòria. I com era d’esperar, no hi van faltar composicions del mateix Guinovart. Tres dels Cinc poemes sense paraules i les Estampes (Homenatge a Debussy) van ocupar el tram final d’una sessió on també es recordava a les víctimes de la violència de gènere amb la disposició de butaques cobertes d’una tela morada. La iniciativa, per cert, era compartida en altres activitats desenvolupades aquell vespre a la ciutat. Si els tres poemes conjuguen des de l’herència d’Albèniz a l’estètica francesa amb la sempre present assumpció de la retòrica i expressivitat romàntiques (neoromàntica, més ben dit,) que el caracteritzen com a compositor; les Estampes destaquen per acords quebrats, passatges massius, encavalcaments de les mans i un virtuosisme que van acabar de convèncer-nos que Guinovart segueix a un altíssim nivell interpretatiu. En resum, aquest va ser un dels grans concerts d’aquesta temporada a les Joventuts Musicals de Sabadell davant un públic que l’admira com a compositor i com a pianista, també per la naturalitat i la calidesa quan s’adreça a ell. Per això va regalar-se amb quatre dels breus 24 preludis per a piano escrits durant la pandèmia de 2020. Un públic força nombrós atesa la mitjana habitual al Principal però que, ni amb aquests obsequis, equipara la generositat amb la merescuda ovació com he escrit en nombroses ocasions. El mateix recital en altres sales catalanes s’hagués recompensat amb aclamacions molt més intenses i bona part del públic dempeus.