Agustí Puig: "La pintura ha d'insinuar, si explica massa és pornogràfica"

Quan Agustí Puig entra en una casa, si hi ha pintures, nota que irradien una mena d’escalfor. “Els quadres són petits dipòsits d’energia. El marc acota aquesta força i te la llança. La pintura desprèn calidesa”. Aquests dies són les seves obres de gran format que fan sentir alguna cosa en entrar a l’Acadèmia de Belles Arts, on exposa fins al 24 d’octubre. “És una tria molt eclèctica de quadres que he anat escollint de l’estudi –al carrer Arimon– sense cap lligam entre sí. N’hi ha un parell o tres d’aquest any i tots els altres són dels darrers deu anys”, comenta. 

Els seus esquitxos sobre fons negre són inconfusibles. “M’agrada que el quadre tingui força, simplicitat, que tingui... com més adjectius d’aquests hi pots posar, millor”, somriu. “Elegància, misteri... Que insinuï, perquè si està massa explicada, és massa explícit, ja és pornogràfica”, afegeix. El pintor només concep la pintura com una expressió primitiva. Per aconseguir-ho, utilitza amb acrílics, que li permeten treballar amb molta velocitat. 

Agustí Puig cita el pensador Alejandro Jodorowsky: “Tots busquem la veritat sabent que mai la trobarem. I podem veure la seva resplendor. I la resplendor de la veritat és la bellesa”. I què és la bellesa? Per a respondre, aquesta vegada cita una frase que li agrada molt de Stendhal: “La bellesa és una promesa de felicitat”. 

Una nova pel·lícula 

Woody Allen va utilitzar quadres d’Agustí Puig –“es va endur mig estudi”– per fer veure que els pintava Javier Bardem a Vicky Cristina Barcelona. Després d’aquella experiència es va fer molt amic del director artístic Alain Bainée, amb qui ha treballat amb moltes altres pel·lícules. Curiosament, els seus quadres tornaran a aparèixer en una altra pel·lícula amb Bardem i Penélope Cruz, a punt d’estrenar-se al Festival de Venècia, Búnker. “Els vaig deixar 15 o 20 quadres”, recorda. Han comprat quadres seus Woody Allen, Bardem, Daniel Radcliffe, Connie Nielsen...

Ha estat tot l’estiu pintant quadres molt grans. “Eren per aquesta exposició, però al final he pensat: deixa-ho reposar, millor”. Ara té pendent enviar alguns dels quadres a la galeria Franklin Bowles, de Nova York. La inspiració, però, té anades i vingudes: “Fins i tot he arribat a tornar-me supersticiós. Tinc un bastidor on ja he llençat quatre teles que hi he posat. I altres vegades, surt tot molt ràpid”. I això que porta molts anys d’ofici: la seva primera exposició va ser, precisament, a l’Acadèmia de Belles Arts, el 1983.