A principis d’octubre, em van operar d’apendicitis fora de Sabadell. La intervenció, que havia de ser senzilla, es va complicar i vaig anar d’Urgències a l’hospital Parc Taulí. Els intestins se m’havien paralitzat —una cosa poc habitual, però que pot passar— i els metges van decidir reingressar-me. Vaig passar vuit dies a l’hospital, entre tractaments i una segona intervenció quirúrgica. Ningú no vol estar en un hospital, és així, però el tracte i la professionalitat de l’equip sanitari del Taulí van fer que l’estada fos més fàcil. El cirurgià Albert García Nalda, que estava de guàrdia a urgències, va fer tota una demostració del que és un bon metge: una persona comunicativa i pedagògica, sincera però empàtica, des del primer moment. Només puc tenir bones paraules per a les doctores Laura Lázaro, que em va operar, i Heura Llaquet… i altres professionals com la copa d’un pi. Gràcies.
També i, sobretot, he de reconèixer el paper de les infermeres i les auxiliars d’infermeria, que són un pilar per als malalts i les seves famílies. El metge et visita una vegada al dia, però elles estan al teu costat i t’acompanyen en els pitjors moments, a qualsevol hora. La seva vocació i esforç són encomiables. Recordo un auxiliar jove, que com a molt devia tenir vint anys, treballant sense parar de matinada al box d’urgències. És una llàstima no saber el seu nom… Sí que he retingut el nom de la Llum, que va intentar alleujar algunes de les pitjors nits. També el de la Mònica, que em va treure la molesta sonda que duia al nas amb moltíssim tacte. I la Lara de la cinquena planta, la Marta, i la Núria… i podria continuar.
Totes treballen dedicant-hi hores i esforç, i no les reconeixem prou. Una auxiliar que vaig conèixer a l’hospital va deixar la residència d’avis on havia treballat durant anys perquè cobrava 1.000 euros al mes. Hi ha moltes treballadores de la salut plenes de vocació com ella que han patit la precarietat. Disposar d’un hospital com el Taulí no és qüestió de sort: s’hi han invertit temps i diners, i encara se n’hi ha de destinar més. Val la pena pagar impostos per tenir un personal assistencial reconegut i ben pagat, i unes instal·lacions de primer nivell.
Un hospital com Taulí funciona pel talent i la professionalitat de qui el fa possible. És un engranatge de persones que treballen en equip: metges i infermeres, tècnics especialitzats, zeladors, personal de neteja, de cuina… tothom exerceix el seu rol i completa el trencaclosques. La meva experiència n’és una prova evident. Des d’aquestes línies, vull agrair a tots i a cadascun d’ells aquells vuit dies d’octubre.