El proppassat dia 24 de juny es celebrà a l’església de La Puríssima un acte de comiat de Maria Dolors Llonch. Hi ha molta gent que coneix millor la vida i la trajectòria d’aquesta valerosa dona pel que em referiré especialment a la cerimònia en si mateixa. Va ser un acte extraordinari. L’església era plena de gom a gom. Va conduir l’acte un capellà amb barba blanca anomenat Andreu Trilla. Un amic m’informa que és escolapi. De seguida em vaig adonar que vivia uns moments inusuals.
Maria Dolors Llonch va ser una persona molt activa a la Cooperativa L’Olivera. L’Olivera és una cooperativa de treball i d’iniciativa social en el món rural i periurbà. La cooperativa va començar a Vallbona de les Monges animada inicialment per un escolapi, Josep Maria Segura, i està present també a Can Calopa a Collserola. Es dediquen fonamentalment a produir oli i vi. Però el projecte fonamentalment entra en el marc de l’Economia Social i Solidària, donar feina a les persones que es troben als marges. Una utopia feta realitat. En un món dominat pels diners, hi ha persones que actuen buscant la millora de la vida dels que per diverses raons tenen més dificultats. Gestionen també les vinyes del Parc Agrari de Sabadell d’on produeixen els vins Arraona.
Va ser un funeral extraordinari. Andreu Trilla va fer una cerimònia molt interessant i molt poc usual. Vull ressaltar algunes de les coses que va dir. Com que va ser tan inesperat ni vaig prendre notes, ni vaig gravar-ho, i per això em refio de la memòria.
A l’inici, entre poemes i intervencions de la família, es va dirigir als fills de la Maria Dolors i va dir: “Ara gireu-vos, tota aquesta gent estimava la vostra mare”. La Puríssima era plena a vessar. Quan van resar el Pare Nostre, digué “podria ser Pare Nostre o Mare Nostra”. En acabar el Pare Nostre, afegí: “Em dirigeixo als nens, quan dieu que esteu en el cel a veure si us en recordeu, el cel és qualsevol lloc on la gent s’estima”.
A la meitat de la cerimònia va explicar: “La Maria Dolors des del cel actuarà construint parets de pedra seca, on cada pedra, per humil que sigui, està ben col·locada i aguanta el mur. I us podeu pensar, com ho farà ella? No ho farà la Maria Dolors, ho fareu vosaltres pel compromís que teníeu amb ella”.
En un altre moment va dir: “No sé si la Maria Dolors anava molt a missa, de fet, no ho sé, és igual”. No hi va haver massa més referències catòliques directes, només es va resar el Pare Nostre i va tirar aigua beneïda amb un salpasser al fèretre.
Cap al final, el venerable escolapi hi va afegir: “Hem fet una cerimònia poc religiosa, bé, de fet, sí que és molt religiosa.” M’atreviria a dir que va ser una cerimònia poc catòlica i molt religiosa. Si el catolicisme adoptés aquesta cara tindria molta més audiència. I tindria segur molt de respecte dels ateus.
Va ser molt emocionant, s’hi va parlar un llenguatge de la millor espiritualitat humana. Impactat pel que vaig viure, i hi vaig pensar després i vaig recordar Salvador Pàniker quan en la seva obra i especialment al Cuaderno amarillo reivindica les formes d’espiritualitat religiosa del cristianisme primitiu i també l’espiritualitat laica. M’atreviria a dir que quan hom abandona els prejudicis, és quan trobem un llenguatge comú per intentar donar resposta a les preguntes que no tenen resposta encara des de la raó.
Va ser un comiat extraordinari, ple de sentit, ple de respecte, ple de sensibilitat i ple d’emoció.