Heu vist els pantalons assassins de Zara? No és el títol d’una sèrie de Netflix. És una peça de roba que s’ha fet viral perquè hi ha gent que hi ensopega, cau i acaba amb el dit gros trencat, una ungla arrencada, un genoll fet miques o un cop de cara. El delicte? Ser uns pantalons palazzo tan amples, tan llargs i amb un teixit tan fluid que, quan fas una passa, el dit gros s’enganxa a l’altra cama del pantaló, sobretot si portes sandàlies. Una autèntica trampa tèxtil, més. I no, no és una campanya de màrqueting perquè Zara els continua venent i ni els han retirat, ni ha fet cap comunicat tot i ser una problemàtica d’abast internacional. A les xarxes continuen tenint milions de visualitzacions i Inditex continua guanyant el mateix, malgrat que ens pelem els genolls.
I aquí és on m’interessa el debat: Fins a quin punt la moda pot prioritzar l’estètica per sobre de la funcionalitat? De debò que estem disposades a jugar-nos la cara per anar a l’última? Fa anys que entrenem el cos per patir: talons que ens destrossen els peus, pantalons de tub que ens tanquen el reg sanguini, peces inflamables del Shein, roba infantil amb traces de cadmi retirada de la marca River Island o les dessuadores amb cordills que, després de desenes d’accidents i almenys vint-i-set morts infantils per estrangulament, van deixar de fer les caputxes amb cordills.
La història de la moda es fa també de les incomoditats que hem normalitzat, de les tortures que acceptem. I si voleu el millor truc per evitar els pantalons assassins, no és fer-los la vora, és més revolucionari: no comprar-los. I si ja els teniu, torneu-los, reclameu-ho. Perquè potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos què es porta aquest estiu i començar a preguntar-nos si una peça de roba ens deixa caminar, respirar... i arribar al final de l’estiu amb totes les dents a la boca.