La sanitat pública espanyola ha estat l’enveja de molts països del món. El nostre sistema és universal, solidari, es fonamenta en una extensa xarxa d’atenció primària i ha fomentat la professionalització i l’especialització del nostre personal sanitari. Durant dècades, molts països han mirat Espanya com un exemple de com ha de funcionar una sanitat pública, però aquesta imatge es comença a esvair. Arran del tràgic accident ferroviari d’Urda (Castella-la Manxa), aquests darrers dies hem tornat a parlar del deteriorament de les infraestructures del nostre país. Volem aprofitar aquest debat per traslladar-lo també a la sanitat pública.
Com pot ser que calgui esperar més de 400 dies per fer-se una endoscòpia i 344 per a una ecografia abdominal? Com pot ser que es trigui més d’un any a ser atès per l’uròleg o el traumatòleg? Podríem continuar amb molts altres exemples, però tots ens portarien al mateix punt: no pot ser que hàgim d’esperar tant per visitar-nos amb un metge especialista i per ser intervinguts quirúrgicament. És tremendament injust i deixa en una situació d’indefensió la majoria de la població, que no té una mútua privada per poder esquivar les deficiències del sistema públic.
Tenim grans professionals i bones infraestructures sanitàries a la ciutat, però són insuficients per fer front a reptes com el creixement i l’envelliment de la població de Sabadell i de la seva àrea més immediata. És urgent accelerar l’ampliació dels CAP, el CUAP i el Taulí. És imprescindible que l’hospital Ernest Lluch, entre Cerdanyola, Montcada i Ripollet, es construeixi al més aviat possible.