Massa sovint el debat públic queda atrapat en les proclames ideològiques, els retrets partidistes i les promeses, mentre les qüestions essencials continuen sense resposta. Les incidències reiterades a la xarxa ferroviària en són un exemple clar: quan les infraestructures fallen, qui ho pateix no és cap partit polític, sinó la gent que cada dia necessita arribar a la feina, als estudis o a casa.
Els usuaris de Rodalies fa massa temps que conviuen amb retards, avaries, cancel·lacions i una incertesa que condiciona la seva vida quotidiana. No és acceptable que un servei públic essencial funcioni amb aquesta precarietat. Catalunya, i en general tot Espanya, necessita inversions, planificació, manteniment i una gestió rigorosa que estigui a l’altura de les necessitats del país. No n’hi ha prou amb anunciar recursos o assenyalar adversaris: cal executar les actuacions necessàries, supervisar-les i exigir resultats.
Aquesta exigència esdevé encara més important quan parlem de seguretat. El manteniment de les vies, la revisió dels sistemes de senyalització, la renovació dels equips i la prevenció de riscos no poden quedar relegats a un segon pla. Les infraestructures ferroviàries han de ser segures abans que qualsevol altra consideració. No podem esperar que passi una desgràcia per recordar que la prevenció i la inversió sostinguda són obligacions ineludibles dels responsables públics.
No obstant això, ja anem tard: dos accidents mortals en menys d’un any. En aquest context, vull expressar el meu condol més sincer a les víctimes de l’accident ferroviari a la província de Toledo, i el meu escalf als seus familiars i a totes les persones afectades. Davant d’una tragèdia, el respecte pel dolor de les famílies ha d’estar sempre per damunt de qualsevol interès polític.
Lamentablement, ja vaig escriure un article semblant el mes de gener. Cal condemnar que es pretengui carregar tota la responsabilitat sobre un simple treballador. Qualsevol negligència s’ha d’investigar amb rigor, però també cal examinar la gestió dels responsables polítics i dels càrrecs directius, i també l’estat de les infraestructures i els protocols de seguretat. La responsabilitat ha d’arribar fins on correspongui, sense privilegis, però no és acceptable convertir el treballador que ocupa l’últim esglaó de la cadena en el responsable.
Els ciutadans demanem serveis que funcionin, infraestructures segures i responsables que donin la cara (i que no es gastin els diners del Ministeri de Transports en prostitutes). Menys ideologia i més gestió, més previsió i més rendició de comptes.
La bona política no es mesura per la força dels eslògans ni per la fidelitat a una determinada ideologia, sinó per la capacitat de transformar la realitat i millorar la vida de les persones. Gestionar és anticipar-se als problemes, prioritzar els recursos, prendre decisions, assumir responsabilitats i donar resultats. Les idees poden marcar el rumb, però és la gestió la que fa possible avançar.