Ceuta i Melilla són Àfrica. Sobre això, geogràficament, no hi ha discussió possible. Que administrativament les dues ciutats pertanyin a Espanya, i per tant a la Unió Europea (UE), és un accident que qualsevol dia es pot revertir. I aquest és l’escull que impedeix als espanyols entendre que un simple canvi de sobirania a favor del Marroc resoldria els problemes al voltant del fenomen migratori que hi ha plantejats des de fa temps.
Per a ells, però, siguin del color que siguin —del blau del PP, del verd de Vox, del vermell del PSOE o del morat de Front Ampli, Podem i companyia—, la unitat d’Espanya és sagrada i res que la posi en qüestió és negociable. “Antes roja que rota”, que va popularitzar durant la Segona República el polític conservador José Calvo Sotelo, en el sentit que la dreta s’estimava més perdre el poder i que governés l’esquerra i fins i tot els comunistes abans que malmetre la unitat territorial d’Espanya amb la independència de Catalunya o d’Euskadi.
L’entrada, el 30 de juliol —ara fa tres mesos—, de més de 70.000 immigrants irregulars a Ceuta i les conseqüències que se n’han derivat recorden talment la situació de desconcert viscuda el 1898, quan la derrota davant dels Estats Units va representar la pèrdua dels últims bastions colonials de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam. A partir d’aquell desastre —que és com la història ha batejat l’episodi—, a Espanya es va tornar a pondre el sol i de llavors ençà no ha aixecat mai més el cap.
El poc que li quedava, els enclavaments del Sàhara, Sidi Ifni, Rio Muni i Fernando Poo, van passar, a la segona meitat del segle XX, els dos primers al Marroc i els dos últims a Guinea Equatorial. I avui Ceuta i Melilla són les rèmores d’aquelles possessions nord-africanes que el regne alauita no ha deixat de cobejar mai.
La realitat és que tard o d’hora la lògica s’hauria imposar i les dues ciutats haurien d’acabar, efectivament, en mans d’un Marroc que des de la invasió del 30 de juliol les reivindica encara amb més insistència. Que Pedro Sánchez ha estat preparant el terreny per a quan això passés? Ves a saber, ell ha demostrat a bastament que és capaç de tot i, a més, en política no es pot descartar mai res. O ha estat el PP que ha maniobrat per forçar justament que això succeeixi?
Des de Catalunya, la solució es veu més fàcil i la majoria entén què hauria de passar per posar fi a l’anomalia que representa que dos enclavaments del nord d’Àfrica pertanyin a la UE. La cessió al Marroc no és, doncs, cap sacrilegi per als catalans. Al contrari, seria la sortida més raonable per a tothom.
La qüestió és si, arribat el cas, la classe política catalana estaria preparada per aprofitar l’oportunitat d’un nou desastre com el del 1898 per completar la feina que després del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 no es va fer i portar el país, aquesta vegada sí, a la independència.
El que és clar és que si Catalunya s’ha de refiar de JxCat i ERC està ben arreglada, perquè fins ara s’han limitat a tractar el conflicte en clau espanyola com qualsevol partit espanyol i ni tan sols, malgrat l’impacte que el cas podria tenir per al país, han estat capaços de fer-ho en clau catalana.
I això que des del Marroc aquest és un aspecte que s’ha posat sobre la taula per pressionar encara més Espanya. Hi ha hagut campanyes a les xarxes socials de suport al govern marroquí perquè fes costat als moviments independentistes de Catalunya i d’Euskadi per afeblir l’estat espanyol i possibilitar que les reclamacions territorials marroquines tinguessin èxit.
Fins i tot han aparegut cartells amb el lema “Catalunya lliure, País Basc lliure, Ceuta és marroquina” al costat de l’estelada, la ikurriña i la bandera del Marroc. Però aquí els polítics nostrats és com si sentissin ploure.